Els més llestos de la classe

Anna Ferrer es va assabentar que tenia altes capacitats fa relativament poc, el 2014. Avui aquesta historiadora catalana de 25 anys, amb un màster sobre el món contemporani a la Xina i el Japó i amb un treball de recerca acabat de publicar -el primer escrit en llengua catalana sobre la Revolució Cultural Xinesa-, explica que es va decidir a fer un test d’intel·ligència per casualitat. Si no hagués vist un programa on es parlava de les altes capacitats, possiblement mai s’hauria animat a fer aquest tipus de prova i mai hauria descobert que formava part del 2% de la població que, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), té un quocient intel·lectual (QI) superior a 130. I encara que ella treu importància al tema i atribueix el seu expedient acadèmic a la seva dedicació i a uns pares que la van motivar a estudiar i a aprendre, la veritat és que el seu currículum de normal en té ben poc.

Tampoc resulta gens habitual que, ja des de ben petita, li agradés més conversar amb nois i noies més grans que ella i adults que amb nens de la seva edat, que una de les seves passions fos la lectura i buscar informació sobre el que l’envoltava i que algunes assignatures -les que li agradaven més- li resultessin repetitives i avorrides. Unes característiques que, segons expliquen des d’associacions d’altes capacitats, ens poden indicar que estem davant d’un nen superdotat o talentós. Però en el cas de l’Anna les alarmes no van sonar. Va passar per l’escola i per l’institut i cap professor ni orientador va detectar res d’estrany en la seva curiositat i precocitat. I encara que reconeix que no li hauria importat saber que tenia altes capacitats abans, afirma que les ganes d’aprendre segueixen i que, després de la seva experiència estudiant a la UOC, seguirà estudiant a distància, al seu ritme.

Podríem dir, així, que l’Anna va pertànyer -almenys, durant un temps- al 90% de superdotats que, malgrat les seves altes potencialitats, mai arriba a ser identificat com a tal.

DETECCIÓ I ATENCIÓ

Perquè encara que sembli mentida són molts els ciutadans que, tenint una ment privilegiada, passen desapercebuts a la societat. Com a mostra, les dades tretes de l’Informe nacional de l’educació sobre superdotats 2015 : dels 8.075.841 estudiants escolaritzats a Espanya durant el curs 2013/2014, només 15.870 van ser identificats com a alumnes amb altes capacitats. Unes xifres molt per sota de les estimacions de l’OMS, que apunten que el nombre d’estudiants amb altes capacitats hauria d’estar al voltant dels 160.870. On són els 145.000 restants? Què ha passat amb ells? Segons s’indica en aquest mateix estudi, un 50% es confon amb els d’un QI igual a la mitjana i l’altre 50% s’afegeix a la llista dels alumnes amb fracàs escolar. I és que, malgrat que ens pugui resultar xocant trobar en una mateixa frase conceptes com altes capacitats i fracàs escolar, la veritat és que els casos de persones superdotades amb un baix rendiment acadèmic existeixen.

Per als alumnes amb altes capacitats, aprendre és vital. Si no adquireixen nous coneixements, s’avorreixen, es desmotiven, no tenen la necessitat d’esforçar-se perquè no s’han d’enfrontar a reptes intel·lectuals, i aquesta situació, a la llarga, pot traduir-se en apatia, en falta d’hàbits d’estudi i, esclar, en fracàs escolar. Per aquest motiu, com deixa entreveure aquest informe, i com indica la psicòloga especialista en altes capacitats Ángela Núñez, és tan important que professors i orientadors disposin dels coneixements i eines necessàries per detectar les persones amb altes capacitats durant els seus primers anys de vida. I d’aquí també que sigui imprescindible que els docents estiguin formats per donar resposta a les necessitats educatives dels estudiants amb altes capacitats, de la mateixa manera que ho estan per atendre els alumnes que presenten alguna dificultat en l’aprenentatge. Perquè, com indica Núñez, la idea no és posar una etiqueta i oblidar-se del tema, sinó que serveixi perquè aquests nens i joves desenvolupin al màxim les seves capacitats i, sobretot, perquè es converteixin en persones plenes i felices.

“Si tu ho detectes però no tens un programa d’intervenció i d’atenció, no serveix de gaire. L’última cosa que volen els pares és que als seus fills se’ls posi una etiqueta i després no es faci res”, comenta la també autora d’un dels blogs de referència del sector, www.altas-capacidades.org, que recorda que els nens superdotats i talentosos, així com els que presenten trastorns d’aprenentatge, tenen necessitats educatives específiques i, per tant, han de rebre la mateixa atenció i motivació dels professors. Pensar que pel fet de tenir un QI superior a la mitjana no requereixen suport és, segons Núñez, “un error”.

I la psicòloga andalusa no és l’única que opina així. Eulàlia Hernández, professora dels estudis de psicologia i de ciències de l’educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), també creu que, per donar resposta als alumnes amb altes capacitats i als estudiants en general, el sistema educatiu ha de canviar i aquest canvi ha de passar, entre altres coses, per dotar els docents d’estratègies per identificar i atendre les necessitats educatives del seu alumnat.

“Hem d’intentar donar eines als professionals de l’educació perquè puguin educar tots els nens que tenen a les aules”, indica Hernández, que, en aquest sentit, veu amb molt bons ulls iniciatives com les flipped classroom dels Estats Units. Són programes que liquiden les classes magistrals i que impulsen el canvi de rols a les aules: la informació es busca a casa i s’assimila i es debat a classe, per potenciar “la feina personal, la implicació i, sobretot, les competències de cada alumne”.

PROFESSORS I PARES, LA CLAU

Això passa als Estats Units, un país que, a més de ser pioner en projectes educatius com aquest, ho és en programes de detecció i intervenció d’altes capacitats. Però què passa aquí? A l’estat espanyol, com en altres països, existeixen col·legis i instituts en els quals es treballa per projectes i es promou l’aprenentatge més enllà dels límits que estableix un llibre de text. De fet, segons explica Ángela Núñez i confirma Andrés Costa, president de l’Associació Valenciana de Suport al Superdotat i Talentós (AVAST), aquest tipus de centres es presenten com una les millors alternatives per abordar l’educació d’uns alumnes, els que presenten altes capacitats, àvids de saber.

Però com apunten tots dos, ni tots els estudiants disposen d’un col·legi d’aquestes característiques a prop de casa seva ni tots els centres que utilitzen tècniques educatives innovadores, pel fet de fer-ho, garanteixen el desenvolupament cognitiu i emocional de l’estudiant. El professor, com explica Costa, continua sent clau en aquest sentit. I també ho és el paper dels pares, esclar. Perquè són ells els que, moltes vegades, detecten els primers senyals d’altes capacitats en els seus fills i filles i els que, un cop identificats, es desviuen per buscar activitats que puguin cobrir les seves necessitats educatives i -evidentment- emocionals.

“No es tracta d’aprendre més o menys -comenta Andrés Costa-, la qüestió és que no són feliços. Per a ells, l’aprenentatge és una necessitat”.

Senyals que el teu fill/a té altes capacitats

Saber si el teu fill o filla té altes capacitats no és tan senzill com sembla. És fàcil confondre la superdotació i el talent amb l’alt rendiment o l’alta creativitat, i aquestes capacitats, encara que poden ser extraordinàries, no tenen perquè respondre a un QI superior a 130. Maria Beltran, fundadora del Centre Kepler i psicòloga especialista en altes capacitats, explica, per exemple, que els nens superdotats o talentosos solen ser nens precoços. Aprenen a llegir i a escriure abans que la resta i, en alguns casos, ho fan de manera autodidacta. El seu vocabulari és, des de ben petits, molt ric i extens, igual que la seva curiositat, les seves ganes d’aprendre i la seva passió per la lectura. Solen ser infants molt sensibles i madurs per la seva edat i prefereixen socialitzar-se amb adults i nens més grans que ells. Sorprèn la seva capacitat de raciocini, la seva facilitat per assimilar conceptes i la seva capacitat per relacionar idees i memoritzar, així com la seva creativitat i imaginació. I encara que existeixen petites diferències entre les persones superdotades i les talentoses, Beltran insisteix que en els dos casos cal una detecció i intervenció primerenca. “La intervenció amb nens d’altes capacitats no va encaminada a potenciar les capacitats, sinó a promoure que no hi hagi limitacions i que tinguin les mateixes oportunitats”.