Criatures 29/08/2020

Com i quan abordar trastorns específics de l’aprenentatge

El moment del diagnòstic i de la intervenció són claus. També ho és el treball transversal entre especialistes, escola i famílies

Esther Escolán
5 min
Com i quan  Abordar Trastorns específics de l’aprenentatge  Aprendre jugant

Quan surt la paraula trastorn, sovint s’associa a la impossibilitat d’assolir fites per un mateix o de fer una vida autònoma. Els de tipus mental són força amplis i alguns sí que casen amb aquesta limitació. N’hi ha de més i de menys severs, i el segon grup inclou els que s’anomenen trastorns específics de l’aprenentatge o TA. El terme TA fa referència “a un problema concret d’alguna àrea de l’aprenentatge”, assenyala Joan Deus, coordinador de l’àrea assistencial del Servei de Psicologia i Logopèdia (SPL), ubicat a la Facultat de Psicologia de la UAB.

Principalment existeixen el TDA, amb hiperactivitat o sense, en què la disfunció és d’atenció; el trastorn psicomotriu, que afecta la coordinació motriu i el component motor; el trastorn del llenguatge o la parla, i la dislèxia, la disgrafia, la disortografia i la discalcúlia, que afecten respectivament la lectura, l’escriptura, l’ortografia i el càlcul.

FASE DE DIAGNÒSTIC

Deus, també responsable de la unitat de psicologia clínica i neuropsicologia de l’SPL, subratlla que “no es tracta d’una disfunció difusa, sinó concreta i delimitada, diferent d’una discapacitat intel·lectual, que implica un mal funcionament de totes les funcions cognitives i que, al seu torn, dona lloc a una limitació en diverses facetes de la vida”. I prossegueix: “Quan parlem de trastorn parlem d’un nivell en una habilitat concreta per sota de la mitjana, tenint en compte en tot moment que en qualsevol habilitat hi ha un espectre força ampli en el qual algunes persones estan per sobre (més hàbils o amb altes capacitats) i d’altres per sota (menys hàbils). Quan l’habilitat queda fora d’aquest espectre és quan hi ha trastorn”, precisa.

Els trastorns esmentats afecten una funció cognitiva, per això el neuropsicòleg ha de ser l’especialista que els diagnostiqui. “A la primera visita és quan defineixo el possible trastorn d’aprenentatge i derivo l’infant als facultatius i terapeutes corresponents”. Deus subratlla que cada trastorn té una edat òptima de diagnòstic: “Cal que el cervell sigui prou madur per avaluar si la funció en concret està afectada o no; si no, es corre el risc d’obtenir un fals diagnòstic”. Com a orientació, apunta que el TDA no s’hauria de diagnosticar abans dels 6 anys, perquè l’atenció (de la qual hi ha un dèficit) depèn d’un circuit anatòmic que no és prou madur fins a aquella edat. Els trastorns del desenvolupament psicomotriu sí que es diagnostiquen abans. Els del llenguatge i la parla no caldria avaluar-los abans dels 3 anys, ni els TA abans dels 8. “Entre altres coses, cal garbellar entre trastorn i discapacitat intel·lectual i trastorn i retard maduratiu”, afirma.

INTERVENCIÓ PLURIDISCIPLINÀRIA

Tots aquests trastorns tenen altres aspectes associats. Un TDA, apunta Deus, “també té problemes de conducta, emocionals, de relacions socials i d’aprenentatge, cosa que implica que s’hagi d’abordar de manera transversal, entre diferents especialistes. I el mateix passa amb la resta de trastorns: un infant amb dislèxia, depenent de l’edat, pot tenir problemes motrius, intrapersonals o interpersonals, optomètrics, d’autoestima, etc.” Per tant, cal “fer un bon diagnòstic i dissenyar un bon pla d’acció terapèutica en què, sovint, la intervenció ha de ser pluridisciplinària, cosa que implica definir en quines etapes intervé cada especialista”. Aquests especialistes van des del logopeda fins al psicomotricista, passant per l’optometrista, el psicòleg i el psiquiatre -per exemple, en els casos del TDA que requereixin medicació-. “Cal treballar en equip i que cadascun dels especialistes posi la seva expertesa al servei de l’infant o de l’adolescent, que és a qui ens devem”, destaca.

El neuropsicòleg destaca també que tots aquests trastorns tenen un curs crònic: “No els curem, els millorem, perquè sempre hi haurà un dèficit residual”. El que és cert, no obstant, “és que, depenent de la gravetat, del subtipus i del moment i edat d’intervenció, el pronòstic i la consolidació dels recursos dels quals dotem aquests infants per pal·liar el dèficit tindran més èxit”. Més coses a tenir en compte: “Gairebé tots tenen una base genètica; a banda, durant els dos primers anys de vida són claus l’alimentació i que el pediatre tingui especial cura del correcte desenvolupament de l’infant perquè, per exemple, el seu pes té una relació directa amb el pes del cervell i amb unes correctes connexions neuronals”.

FAMÍLIES I ESCOLA

Les famílies, tal com apunta Deus, “són una part fonamental de l’abordatge”. “Nosaltres ens hi aboquem molt -apunta- perquè sabem que és una cosa que les amoïna molt. Les acompanyem de manera personalitzada i intentem que no aboquin la seva preocupació en els menors, ja que han de fer de pares, no de terapeutes”.

Elisabet Jurado, logopeda i col·laboradora de l’SPL, també esmenta l’acompanyament emocional que cal fer quan “hi ha problemes de seguretat o autoestima en els infants i expectatives exagerades sobre els fills, o una frustració pel diagnòstic”. “El primer que cal fer -recomana-és acceptar el trastorn i, a partir d’aquí, treballar de bracet amb la resta de l’equip (terapeutes i escola) per minimitzar-lo. Els pares no han de pressionar-los, ni comparar-los amb els germans”.

Molts dels nois amb TA requeriran un pla individualitzat o adaptació curricular pel fet que la disfunció concreta pot afectar més o menys el seu aprenentatge. “La intervenció pedagògica s’ha de circumscriure a l’àmbit escolar: allà el pedagog ha de programar aquesta adaptació per evitar el fracàs escolar d’aquests nois i noies”, explica Deus. A parer seu, “algunes escoles estan molt preparades, però d’altres, malauradament, no disposen de recursos per aplicar el que suggerim a l’hora d’intervenir-hi”. Una impressió compartida per Jurado, que manté un tracte permanent amb els centres per aplicar i avaluar les pautes individualitzades en el context escolar. “Hi ha escoles més sensibles a tots aquests trastorns, així com professorat flexible i amb ganes de modificar aspectes que afavoreixin la inclusió d’aquests infants. Això es nota en el desplegament que fan més enllà del programa individualitzat”, conclou.

Aprendre jugant

“Com més petits són més cal dotar les sessions d’un component lúdic”, afirma la logopeda Elisabet Jurado, que afegeix que “per incentivar-los, cal que no ho vegin com una continuació de l’escola”. Es fan servir recursos com llapis i paper, lumínics i online -les aplis o plataformes, de fet, serveixen per continuar treballant a casa-, però Jurado esmenta específicament la utilitat tant dels jocs que ja hi ha al mercat com dels que pot dissenyar o adaptar el terapeuta mateix: “L’Oca pot servir per repassar sons i per discriminar paraules, però un tauler i unes targetes que et diuen què has de fer per avançar caselles també poden servir per comptar les síl·labes d’una paraula, dir si una paraula acaba en consonant o vocal, etc.” El joc es pot adaptar a l’edat i nivell maduratiu de l’infant, de la mateixa manera que pot adaptar-se al context, ja que, després, els pares “han d’afavorir que el seu fill entreni la memòria i comprensió o ampliï vocabulari a través dels recursos i elements presents en el seu entorn (cuina, supermercat, carrer...) o de la mateixa interacció entre ells”, apunta la logopeda. “Que les famílies reforcin aquestes dinàmiques és fonamental per avançar”, assenyala. A l’hora d’abordar la discalcúlia, es pot adaptar l’espai físic per seqüenciar les coses i afavorir les associacions matemàtiques per després traspassar-les al paper, i a l’hora d’abordar problemes d’aprenentatge associats al TDA, “adaptar la metodologia, per exemple adequant les estones de joc (més pauses) o les dinàmiques (més rotació, desplaçar-se per l’aula...)”, de la mateixa manera que amb els trastorns de desenvolupament motriu “també es posa èmfasi en el moviment, la coordinació, etc.” En qualsevol dels casos, conclou Jurado, “cal marcar-se uns objectius i treballar-hi. El ritme de millora dependrà de cada nen i de la rapidesa i resistència a l’hora d’adquirir noves dinàmiques, la seva predisposició i actitud, l’estat emocional i els seus entorns familiar i escolar, que poden ser o no ser estimulants i remar més o menys a favor”.

stats