L'alternativa a les princeses Disney

São PauloDurant anys em va fer l’efecte que la meva filla em veia com unfriqui que s’entestava a dir i a fer coses estranyes, allunyat dels models masculins que podia observar en els pares de les amigues. Sí, jo volgudament era un contrapès a tot el que convivia. Perquè, des que va néixer, el 2003 a São Paulo, vaig tenir la dèria d’oferir-li un punt de vista diametralment oposat als valors (inacceptablement per a mi) conservadors de la classe mitjana i l’escola privada brasilera.

Això no anava d’establir una guerra cultural i identitària, conseqüència d’un divorci. La meva filla és el que sempre s’ha sentit i ha volgut ser: una nena (ara ja dona i universitària) brasilera com la mare. Això sí, amb un pare que sempre li ha parlat català. Des que era ben petita, m’ha fascinat la sensibilitat, el detallisme, els dots comunicatius i la capacitat per verbalitzar els sentiments, particularitats totes elles del país on ha nascut i crescut.

El que jo volia era transmetre-li que hi havia una alternativa als models ensucrats i buits de les cançons de Xuxa (referent per a milions d’infants brasilers de diverses generacions) i l’univers de les princeses Disney, una eina molt eficaç a l’Amèrica Llatina per propagar l’American Way of Life entre les nenes educades per esperar el Príncep Blau.

Crec que, amb Disney i Xuxa, no hi ha rebel·lia, ni progressisme, ni possibilitat de plantar la llavor del pensament crític. Vam començar amb els DVD de Les Tres Bessones (mai a Catalunya no es tindrà prou present la universalitat de les creacions de Roser Capdevila) i, quan va anar creixent, vam canviar el registre amb els vídeos a YouTube del Dr. Slump en català. Va ser tot un èxit. La meva filla va crear empatia amb l’Arale, aquella nena robot, baixeta i amb ulleres, com ella, i amb un pare estrany, com el seu. Va adquirir una mirada gamberra i corrosiva.

Exercici de tossuderia

Cada vegada que ens vèiem, encara que fos només en un curt espai de temps per portar-la o recollir-la de l’escola, me les empescava per arribar amb alguna anècdota, notícia familiar o el que fos que li produís alguna batzegada davant d’aquell món rosa en el qual vivia. Qui em deixava esmaperdut era ella. Recordo el dia que, molt seriosa, em va explicar que a l’escola havia estudiat les bondats de la policia “que protegeix tots els infants”, quan la brasilera és una de les més letals i racistes del planeta.

El meu ha estat un exercici de tossuderia en solitari. A més, viure a l’Atlàntic sud suposa haver d’acceptar que hi ha una escletxa física insalvable amb la família catalana, perquè aquí no hi ha hagut mai ofertes aèries amb preus amigables com les que sovintegen entre Europa i els Estats Units. Mantenir els lligams a distància ha estat un repte titànic.

Penso que me n’he sortit, els últims anys al costat de la meva nova parella, també brasilera, amb qui compartim un mateix ideari. La meva filla no ha nascut per ser revolucionària, però ara és una noia extremadament irònica (aquesta és una característica gens brasilera), amb un punt corrosiu, crítica i que ha madurat a la universitat, on gràcies a les quotes racials i socials aprovades fa dues dècades per Lula da Silva, està convivint amb un Brasil desconegut que tenia silenciat. Fa pràctiques en una escola. És una mestra adjunta, vocacional, entregada i tendra d’educació primària en una escola privada, on aquest any s’ha trobat Les Tres Bessones al temari. S’ha adonat que potser no tenia un pare tan friqui. I ara és ella la que intenta fer obrir els ulls a uns infants de classe mitjana-alta instal·lats en palaus de cristall.