Francesc Torralba: "M’han fet veure que els homes tendim a blindar-nos emocionalment"

BarcelonaEra un dia esplèndid. Feia un sol potent i estàvem fent una ruta de trenta quilòmetres pel cor dels Picos de Europa. Vam sortir del poble de Caín i havíem de tornar-hi després de passar per Bulnes. L’Oriol havia programat la ruta i li feia molta il·lusió. Ens vam preparar a fons per fer-la i dúiem aigua, menjar i tot el material apropiat. Pujàvem caminant i baixàvem trotant. Ens ajudàvem amb els bastons. La ruta no presentava cap perill. Era llarga i tenia molts desnivells, però no era arriscada. No obstant això, ja de tornada, vam perdre les fites del camí, el GPS no rebia senyal i vam haver de buscar la ruta intuïtivament. Ell anava davant i jo darrere a pocs metres. Al fer un gir, el vaig perdre de vista i vaig sentir un cop molt fort. Em vaig acostar al lloc on suposadament era, però ja no hi era. S’havia precipitat muntanya avall fins a caure al riu Cares.

Com descriuries allò que vas sentir en aquell moment?

— És difícil trobar paraules adequades. L’ànima experimenta un sotrac immens, com una punxada que la travessa sencera. Vaig sentir perplexitat, estupefacció, esglai. Crides i ningú respon. Tornes a cridar i només sents la fressa del vent que mou les fulles. Et sents impotent. Et sembla impossible que, de cop, et trobis en una situació d’aquesta naturalesa. No hi ha paraules.

És un instant que ho enfosqueix tot, però expliques que també permet entendre millor tres conceptes.

— La mort d'un ésser estimat et fa més humil, perquè t’adones dels teus límits, de la teva impotència, de la petitesa de la condició humana en el cosmos. Ens passem la vida planificant, programant, però tot pot anar-se’n en orris en un instant. T’adones que som com volves, éssers molt efímers, contingents.

I dues veritats més.

— Una experiència d’aquest tipus et permet posar-te en la pell de persones que pateixen dols traumàtics, et permet copsar el que hi ha més enllà de les paraules, exercir la compassió en el sentit més noble de la paraula. I, a la vegada, et permet relativitzar, centrar-te en el que és valuós, rellevant i deixar de banda les menudeses i les mesquineses de la vida que tan sovint ens ocupen i preocupen. Et fa més magnànim, més humil i més compassiu.

Com has anat veient les germanes de l'Oriol?

— He constatat la seva maduresa, serenitat, aplom i humanitat. Saben demanar ajuda. Saben donar-ne quan algú en necessita. Han crescut com a éssers humans. El patiment educa. M’han fet veure que els homes tendim a blindar-nos emocionalment, a amagar la nostra fragilitat, a protegir-nos rere la cuirassa.

Ara ets un pare diferent.

— El vincle paternofilial s’ha fet més fort, més dens, més significatiu, perquè el que hem viscut ens ha unit més, ens ha permès anar a fons, tenir converses que mai no teníem. Ens hem descobert els uns als altres, ens hem consolat, ens hem sostingut emocionalment.

La vivència del temps, també es transforma.

— Valores cada fill com un ésser únic i diferent, com un do efímer i, precisament per això, et sembla més valuós que mai. Gaudeixes més intensament de cada instant que compartim, de cada sopar, cada excursió o cursa, perquè tens consciència que el temps és limitat. Selecciones més l’ús del temps i el vols compartir amb qualitat.

Heu tornat al Pirineu, a Morgovejo?

— Sí, hi hem tornat, perquè és un poble on tenim amics i família, perquè formem part d’aquella comunitat. Cada racó evoca el record de l'Oriol i no és fàcil tornar-hi. La muntanya adopta un significat simbòlic. Fàcilment esclata el plor, però el dolor cal afrontar-lo. L’evasió no és la solució.

Has pogut refer aquell camí que vàreu perdre?

— Hi haurà ocasió, però no el puc fer sol. És llarg i cal anar acompanyat d’algú expert. És una assignatura pendent.

Explica'm un moment feliç recent.

— El 13 d’agost a la tarda, havent dinat. Just abans de commemorar l’any de la seva mort, el 14 d’agost, la meva filla Anna, ens va presentar la cançó que havia fet en record de l’Oriol. Era un secret molt ben guardat. Té com a títol Felicitat imperfectai es pot escoltar a Spotify. És un tema meravellós. El seu procés de dol és un exemple a seguir: ha sabut transformar el dolor en una obra bella.