Així fa de mare
Criatures  /  Família 02/05/2023

Rocío López de la Chica: "Tots dos som més feliços gràcies a no ser parella"

Terapeuta Gestalt, experta en educació emocional, periodista i mare de l’Unai i el Nahuel, de 9 i 6 anys. Amb la seva parella, Miguel Ángel Corrales, ha escrit 'Separada. Un acto de amor para ti y tus peques' (Editorial Destino), un text realment lúcid i útil sobre com separar-se quan hi ha fills. Consulteu www.creada.es

3 min
Rocío López de la Chica

BarcelonaPer a mi, el més dur no era separar-me del meu marit sinó separar-me del pare dels meus fills. Això em va fer dubtar durant quatre anys, fins que vaig fer el pas. Em preocupaven moltíssim les conseqüències que podien patir. En el meu entorn hi havia força casos de parelles que se separaven i que, en el procés, semblava que oblidessin les seves responsabilitats, fent que els fills quedessin exposats a situacions de molta vulnerabilitat. Veia que algunes actituds infligien danys en els fills i no ho volia per als meus. Volia que totes les seves necessitats continuessin quedant cobertes. Aquest va ser el meu far en tot moment.

Malgrat aquest esforç, potser vas cometre errors.

— Sí, però ara, vist des del present, amb tot el que he viscut i he pogut aprendre, considero que soc injusta amb mi mateixa si em jutjo per allò que vaig fer en el passat. Justament aquest ha estat un dels meus errors, el fet d’exigir-me haver-ho fet millor quan no tenia la informació i l’experiència que tinc avui.

Ara, què faries diferent?

— Tindria més paciència amb el meu fill gran quan passava el seu dol. En algun moment, quan enyorava el seu pare, m’ho vaig prendre com si tingués alguna cosa en contra meu. Llavors jo hauria d’haver tingut més paciència i més presència. També jo passava el meu dol i l’entenc, entenc la seva necessitat, però en aquell moment jo no podia fer-hi més.

Tothom passa el dol com pot.

— Ara que et dic això, m’emociono recordant els moments en què sí que he acceptat la seva enyorança i l’he pogut abraçar en silenci tant temps com ha calgut. Aquestes abraçades amb el meu cos i el meu cor, amb tot el meu ser, aquests moments ens han unit encara més.

Les llàgrimes netegen les canonades de l’ànima’, escrius.

— Les emocions que no expressem no s’esvaeixen, sinó que queden enquistades dins nostre i, en un moment o un altre, el cos parlarà a través de somatitzacions. És important deixar sortir el sentiment i una manera de fer-ho és amb les llàgrimes.

M’agrada que defineixis la separació com una transformació familiar.

— Esclar, quan una relació s’acaba la família no es trenca, sinó que canvia de motlle. Quan hi ha fills, el vincle continua existint perquè continuem desenvolupant el rol de figures parentals. Per això no és possible deixar de ser família. Allò que passa quan deixes de conviure amb el pare o la mare dels teus fills és que la família pateix un procés de transformació que durarà fins que es trobi un nou model, un nou equilibri que encaixi en la nova realitat.

Això que dius trenca alguns esquemes.

— Pot ser que no hi hagi relació entre l’exparella, o que sigui una mala relació, però de la mateixa manera que dues persones continuen sent germans encara que faci deu anys que no es parlen, tampoc deixem de ser una família mentre estiguem compartint la responsabilitat de tenir fills.

Les separacions causen danys irreparables en els fills?

— No crec que una separació, de manera inevitable els faci un mal irreparable. Certament, la separació dels pares és un canvi en la vida dels fills que els pot resultar dolorós, però això no és dolent. El dolor, com l’alegria, és inherent a la vida i davant aquest dolor tenim l’oportunitat d’acompanyar-los, de transitar-lo de manera sana. Així, en el futur, podran afrontar situacions doloroses i no les voldran ocultar com hem après a fer la majoria dels adults, que no hem rebut cap tipus d’educació emocional.

Com en parles, de la separació, amb els fills?

— No fa gaire, el gran em va dir que li agradava que el seu pare i jo estiguéssim separats perquè així tenia dos "gairebé germans". Però, al mateix temps, em va dir que no li agradava la separació perquè sempre trobava a faltar un dels dos.

És una confessió agredolça.

Però tant el seu pare com jo estem d’acord que ara som més feliços gràcies a no ser parella i que, de retruc, els nostres fills també poden ser-ho. Una cosa que va emocionar va ser que, un cop vaig passar el tràngol de la separació, vaig poder constatar que els meus fills eren més feliços que abans. Els veia alegres i a mi allò em semblava un miracle.

stats