María Leach: “La seva mort m’ha fet millor mare”

Quan va morir el meu marit, em va passar una cosa inquietant. Em vaig sentir desconnectada del nostre fill, em vaig sentir desconnectada de qualsevol cosa del passat. Li deia a la psicòloga: “Miro el nen i em pregunto d’on ha sortit”.

Ha de ser desconcertant.

Era com si no m’enrecordés de res del que havia passat l’últim any, res de l’embaràs o del part. Em sentia desconnectada del nadó. El nen va ser una alegria durant els mesos del càncer. Era una meravella. Ens distreia. Però el nostre fill no va ser mai la primera preocupació, la primera sempre va ser la malaltia.

Quina és la teva història?

El Charlie i jo ens vam casar un setembre i de seguida em vaig quedar embarassada. Sis mesos després li van trobar un tumor a l’estómac. Em feia molta il·lusió ser mare, però volia tenir un fill amb ell, no sola. El Nico va néixer en els quinze dies de treva que hi va haver entre la segona i la tercera químio, en els únics dies que el Charlie estava bé.

Com era, el Nico?

El nen sempre es va portar molt bé. Passava l’hora del biberó i no plorava. A les nits sempre dormia. Crec que d’alguna manera entenia que els seus pares tenien entre mans una situació complicada. Quan el nen tenia cinc mesos, el seu pare va morir.

Ho sento. Com vas tornar a connectar amb el nen?

Fent feina amb la psicòloga. Qualsevol persona té un sistema de protecció que consisteix a oblidar el que li fa mal. I el que passa és que intentant esborrar els mesos de malaltia, el meu cervell també esborrava el vincle amb meu fill. La teràpia va ser molt dura. Consistia a anar revivint i gravant la meva història amb el Charlie. No sé si t’ho explico bé.

I va funcionar.

Sí, vaig tornar a connectar amb el Nico.

Com?

Per exemple, la psicòloga em va dir que després de banyar-lo l’agafés en braços i ens miréssim una estona al mirall. Jo havia d’entendre que, tot i no tenir el seu pare al meu costat, el nen i jo érem una família. Estic segura que la mort del Charlie m’ha fet millor mare.

Explica-m’ho.

M’he hagut d’espavilar. Coses que abans m’haurien fet por m’han deixat de preocupar. M’he sentit capaç de fer qualsevol cosa, sense preocupar-me per si la sabria fer. Ara el que no té importància m’afecta menys. Estar sola m’ha fet molt pràctica.

Quins errors procures no cometre?

Veig sovint altres pares i mares que quan són a la feina pensen massa en els fills i quan són amb els fills pensen en la feina. Viure d’aquesta manera suposa un estrès constant, i jo vaig decidir que no em passaria això, que sempre em centraria totalment en el que estava fent.

De què més et sents satisfeta?

Fa poc el Nico ha passat l’època de les rebequeries. Em vaig proposar no cridar mai i ho he aconseguit. Quan he d’explicar-li les coses, m’agrada ajupir-me i parlar des del mateix nivell. Són petites coses que fan que el nen reaccioni d’una altra manera, que ho entengui tot millor. Així ens estalviem disgustos. El nen actua de manera més relaxada i raonable quan tu respectes els seus sentiments.