Marta Puigdemasa: "Què seria de nosaltres sense el 'vaterfugi'?"

BarcelonaAra que la meva filla ja parla, canta, corre, imagina, rumia... em sembla molt més interessant. Ara s’inventa històries de llops ferotges, de pallassos, mares i nadons. Ara comença a mentir, a preguntar el perquè de tot, a decidir quina roba vol posar-se. S’està fent persona, construint la seva identitat.

Quina és ara la feina més urgent?

— Ensenyar-li com passar de ser una petita dictadora que tot ho ordena a plors o crits a demanar les coses amb paraules i que pugui explicar què li passa en lloc d’esclatar a plorar com a norma. Un gran repte.

I tu, què has d’aprendre amb urgència?

— Estic intentant aprendre a calmar-me quan em treu de polleguera, que és com a mínim un cop al dia. Per sort, els límits de les mares, com els de l’univers, s’expandeixen sense parar.

Què no t’esperaves, de la maternitat?

— Les rutines. No soc gens de rutines. M’avorreixen, m’angoixen, em deprimeixen fins i tot. Així que no m’imaginava ser una mare de rutines estrictes. Volia que la meva filla s’ajustés al meu ritme de vida. No volia dir mai que no a una cervesa improvisada. Però quan ets mare i fa mesos que no dorms quatre hores d’una tirada, no t’arrisques a canviar una rutina que funciona. No és intel·ligent.

Què no consideres just?

— Un altre tema que em va agafar molt per sorpresa va ser el de la culpa materna i totes les conseqüències de les desigualtats de gènere. De fet, mai m’havia interessat tant el feminisme com d'ençà que soc mare. Mai m’havia imaginat sentint-me mala mare per haver de deixar la meva filla a l’escola bressol per poder treballar, per estar una estona sola o amb amigues. Però la realitat és que a les dones, tot i que soni d’un altre temps, encara se’ns suposa a casa. Sembla que als pares la societat no els exigeix saber quan és la pròxima visita de fill amb el pediatre. Acceptant frases del tipus “com amb la mama, amb ningú”, acceptem la càrrega.

Quines han estat les sorpreses positives?

— M’ha sorprès la intensitat i varietat d’emocions que et pot fer sentir un fill, bones i dolentes. Jo em considero una persona bastant estable emocionalment, però amb una simple abraçada espontània, la meva filla em pot fer sentir tant d’amor que a vegades em costa desenganxar-me'n.

Amor i por defineixen la maternitat?

— A mi ser mare m’està ensenyant a ser menys poruga. La criança t’obliga a confiar en els fills, a deixar-los cada cop més lliures, de mica en mica, perquè facin allò que et fa por que facin però que saps que han de fer. Fer-se mal és la manera d’aprendre.

Explica’m alguns conceptes que t’has inventat. Què és el riplor?

— És aquest riure ximplet de la criatura que acaba en plor i que sol passar cap al capvespre, quan ja està cansada. El riplor només es calma portant-la a dormir.

I què és una festibaixona?

— Quan, després de molts dies dient que tens ganes de sortir de festa, finalment surts, i les ganes es veuen totalment superades per la falta d’hores de son típica dels primers mesos de la maternitat. A mi això encara em passa ara.

Sexquera, sequera de sexe?

— Quan tens un fill, la parella es transforma. El centre de l’amor i l’atenció passa a ser la criatura. El sexe, almenys al principi, passa a un segon pla. Les tensions jo diria que són inevitables. I hi sobrevius com pots.

El primer fill és una prova dura de passar. Com us en sortiu, vosaltres dos?

— Escoltant l’altra persona i compartint, el bo i el dolent. Cal poder ser una mica egoista quan ho necessites, però també aportant un mica més tu quan és l’altre qui ho necessita. Si no vigiles, la relació tampoc es pot convertir en una negociació constant de jo faig això perquè tu vas fer allò. A vegades has de donar sense esperar res a canvi. Però, esclar, això només funciona si ho feu tots dos. És un equilibri delicat, una prova de foc per a qualsevol relació. A mesura que la criatura creix, la parella va recuperant espai i es va reconstruint.

M’agrada molt aquest neologisme, vaterfugi.

— És quan et tanques amb el pestell una estona, com un refugi, per poder llegir un mail, revisar whatsapps o simplement posar la ment en blanc. Què seria de nosaltres sense el vaterfugi?