Per què cal educar les emocions?

Educar les emocions dels fills influeix directament en la seva salut mental. Els últims anys aquest aspecte educatiu s’ha introduït a les aules i de mica en mica també va entrant a les cases. Els pares, però, estan formats per educar en emocions els més petits? Quines pautes haurien de seguir? Quins són els principals errors que cometen?

"Educar en emocions els nens passa, en primer lloc, per educar els més grans. Una bona educació en aquest àmbit garanteix una bona salut mental", deixa clar Noemí Guillamón, directora del màster universitari de psicologia infantil i juvenil de la UOC, que comença aquest octubre. De fet hi ha molts estudis i publicacions, com 'La família como factor de riesgo en psicopatología infantil', de J. Toro, que avalen científicament que la bona salut mental dels pares està directament relacionada amb la dels fills. "Si els pares tenen recursos per afrontar els problemes del dia a dia, tindran més disponibilitat per atendre els seus fills. En canvi, si estan més immersos en les seves dificultats a la feina, a la parella, a la família o personals, difícilment tindran espai i eines suficients per educar-los en les emocions", puntualitza.

Des de ben petit, afegeix, cal educar l’infant a sentir l’emoció, a situar-la en el cos i posar-hi nom: alegria, tristesa, ràbia o por. "Aquest pas ajuda a gestionar el que li passa en la interacció amb el món. Poden tenir por davant les coses que no coneixen o ràbia si no els surten com volen, però si saben reconèixer el que senten i tenen un adult al costat que els ho validi, és més fàcil que després aprenguin a fer alguna cosa davant d’aquesta emoció", explica.

No s’ha de deixar sol el fill

Segons l’experta, actualment els adults aprenen sobre la marxa a educar emocionalment els fills. Els cursets, els tallers o els llibres els ajuden. "Si pensen que tenen dificultats, sempre poden demanar a un professional que els acompanyi en aquest camí", apunta. Però quins són els passos que han de seguir per fer-ho bé?

El primer és tolerar totes les emocions, tant les positives com les negatives. Segons la psicòloga, per a alguns adults pot ser fàcil acceptar l’alegria dels fills, però, en canvi, pot ser una dificultat haver de donar espai a la tristesa, la por o la ràbia. "Tot el que sentim és vàlid i té raó de ser; per tant, no hem de frenar un nen si plora o està trist, o renyar-lo perquè s’enfada o té por".

El pas següent és no deixar sol el fill amb aquesta emoció. Si l’infant està trist o enfadat o té por, s’aconsella que l’adult estigui al seu costat, perquè li transmetrà seguretat i confiança. "Els pares poden ser uns grans 'contenidors' de les emocions dels petits. Moltes vegades és molt més tranquil·litzador per a un infant que l’adult l’abraci mentre plora, o l’acaroni mentre té por, que dedicar temps a l’elaboració cognitiva del que ha passat, ha fet o ha sentit en plena explosió emocional. Depenent de l’edat i del nivell maduratiu del nen, una vegada s’ha calmat sí que pot ajudar parlar del que ha passat", afegeix.

Finalment, els adults han de tenir el seu espai per sentir les seves pròpies emocions. "Vivim en una societat on tot va ràpid, i no ens donem espais per parar, descansar, plorar, riure o somiar. Si no ho fem nosaltres, és molt difícil que els nostres fills ho aprenguin a fer. Està bé dedicar un temps per a desfogar-nos sols, amb la parella o amb els amics, per a descansar, per a fer una activitat esportiva que ens agradi o per a demanar a algú que atengui els nens mentre fem una dutxa de més d’un minut. Això no vol dir desatendre els fills, sinó invertir en salut mental per a tenir més disponibilitat per a ells i poder-los cuidar millor", deixa clar Guillamón.

Els tres errors més comuns dels pares

Segons l’experta, moltes vegades el que acaba funcionant els pares ho han après a còpia d’assaig i error. Hi ha tres equivocacions, però, que són les que més es repeteixen. La primera és creure que els petits aprenen la gestió de les emocions sols. "Això no funciona així. Cal dedicar temps a ensenyar-los-ho", apunta l’experta.

La segona és agafar com a vàlid el model de com afrontar els problemes que ens van ensenyar els pares. "Ens hem de qüestionar si aquest és el model que volem ensenyar als fills, si ens serveix o és millor canviar-lo", recomana Guillamón.

I, l'última, és no posar límits o no intervenir quan la reacció emocional del fill pot posar en perill la seva salut o la d’un altre nen, per exemple, si pega al germà. "Els nens necessiten límits per saber fins a on poden arribar. Aquestes pautes els donen seguretat i un context i els ensenyen molt sobre el que poden fer i el que no, i el que està bé i el que no", conclou Guillamón.