Amb llicència per emocionar-se

Els pares tenen llicència per emocionar-se i, si cal, poden plorar davant dels fills i mostrar els seus sentiments, sense avergonyir-se’n. “Reconèixer les emocions com a adults és un procés i un aprenentatge que ens serà molt útil com a pares, ja que ensenyarem als infants a identificar-les”, detalla el professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Francesc Núñez, expert en sociologia de les emocions. Per tant, “amagar-los estats de tristesa o por els farà estar menys preparats per afrontar les seves pròpies emocions”, alerta la psicòloga de la UOC Noemí Guillamón.

Guillamón, experta en intervenció psicològica en infants, adolescents i adults, argumenta que l’ideal és “no amagar les emocions, siguin quines siguin, davant dels fills”. “Els nens han de créixer en un entorn on es validin les emocions (tristesa, alegria, por, ràbia...) que se senten”. “És a dir -matisa-, on es permeti sentir-les i se’n parli i es vegi com un fet natural expressar quan s’està enfadat, quan s’està content i quan s’està trist, per exemple. Si els adults mostrem les emocions, els nens també ho faran, es tracta de fer educació emocional des de casa”, recomana. Però mai s’ha de confondre que un pare o una mare deixi veure que està enfadat amb el fet d’exercir violència física o verbal, dues actituds totalment reprovables i que tots dos experts rebutgen.

Guillamón subratlla que tampoc s’ha d’atabalar el fill amb preocupacions d’adult: “No és recomanable desbordar-lo amb problemes que li són aliens”. “És important que l’infant vegi que els seus pares no amaguen les emocions d’alegria, enuig o tristesa i que se’ls expliqui com ho estan vivint adaptant-ho al seu llenguatge. Però també és necessari que la canalla no siguin partícips de neguits -com problemes de parella, problemes econòmics, etc.- que poden repercutir en el seu benestar”. La psicòloga considera essencial que “a casa s’ensenyi com afrontar els problemes”. “Està bé que el nen vegi el pare o la mare trist per algun motiu, però encara és millor si veu com l’adult sap resoldre la situació, sobreposar-s’hi i anar fent passos per sortir del problema”, conclou.

ELS HOMES NO PLOREN?

Francesc Núñez apunta que “les emocions no tenen una base biològica, són principalment socials, i cal aprendre a sentir-les i a reconèixer-les en un mateix i en els altres i, sobretot, cal saber interpretar-les, que és el que les fa socials”. El professor de la UOC reconeix que “els pares de més de 45 anys són d’una generació a la qual, malauradament, no se li ha ensenyat a transmetre les seves emocions. Encara són molts els que pensen que l’home no pot plorar perquè mostra una imatge de feblesa. I si aquest aprenentatge no està resolt, serà molt difícil de canviar i els fills heretaran aquest patró”, lamenta. També reflexiona que la falta de formació en l’educació emocional de molts adults “provoca desencontres emocionals sobre els seus fills”. “Es genera -explica- el que es coneix com a dobles vincles morals; una mena de xantatges emocionals que no permeten als infants avançar en autonomia i creixement personals”.

Quim Garcia, de 53 anys, té un fill de 14 anys i una filla de 12. “Només m’han vist plorar a l’enterrament de la meva mare, ara fa dos anys”, explica. “El meu pare era molt dur i em va pujar així. Per sort la meva dona és més emocional i també més comprensiva. Des de fa un temps miro de comunicar-me millor amb els fills i amb ella i dir-los com em sento. A l’hora de sopar apaguem la tele i els mòbils i hem de dir una cosa bona que ens ha passat i una de negativa. És el moment que tenim per escoltar-nos i va molt bé compartir”, reflexiona.

MASSA PROTECCIÓ

“L’aprenentatge de les emocions sol ser un aprenentatge no intencional, indirecte, basat en l’exemple del que és bo i el que és dolent”, explica Núñez. Molts pares, però, protegeixen els fills d’emocions negatives i els fan un trist favor. Per això la psicòloga Guillamón proposa “evitar transmetre la idea que tot és perfecte, que no hi ha cap problema, que la felicitat dura sempre... Cal que l’infant visqui en un entorn on no s’amaguen els problemes”.

Fer creure als nens que mai hi ha problemes és fer-los viure en “una bombolla irreal i no treballar la frustració que genera veure que no tot és perfecte”, argumenta la psicòloga. “Quan els sobreprotegim, en el fons, els estem transmetent el missatge que no confiem en ells, en la seva força, en la seva creativitat i autonomia i en la capacitat d’assimilar la situació i adaptar-se als canvis. Per cert, una capacitat molt superior a la dels adults”. Guillamón adverteix que “l’excessiva sobreprotecció deriva en la creació d’una generació de nens amb molt poca confiança en les seves capacitats, amb baixa tolerància a la frustració, pel fet que no han hagut d’esforçar-se per aconseguir res, a més de deixar-los baixa autoestima i inseguretat”.

Núñez, per la seva banda, creu que és clau transmetre la idea que els problemes es poden resoldre. “Un problema no és una amenaça; és un repte, una situació que s’ha de superar i de la qual es pot aprendre i créixer”. El professor considera que els pares massa protectors i patidors “acaben provocant inseguretat i pors en el fill”.

L'ESCOLA I LES EMOCIONS

Segons la professora Guillamón, “a l’escola es pot treballar la identificació de les emocions bàsiques dels infants (alegria, tristesa, por, ràbia): que aprenguin a identificar com són aquestes emocions, a situar-les al cos (quan tinc por el cor se m’accelera i suo) i en el comportament (quan estic contenta tinc més ganes d’estar amb els altres, de riure, de saltar...)”. I recorda que avui dia “hi ha molts recursos, com contes, música i programes educatius, adreçats a treballar les emocions en l’àmbit escolar”.

Amb tot, “són fonamentals l’entorn, tant familiar com social, en què els infants han crescut, els mestres que han tingut i, en definitiva, les persones amb qui s’han trobat”, conclou Francesc Núñez.

Passos útils en la gestió emocional

• Expressar i gestionar les emocions. Els pares i els germans grans han de ser un model de gestió d’emocions a seguir; per tant, cal que a casa es doni permís per expressar totes les emocions (alegria, tristesa, por, ràbia) i contenir-les d’una manera sana.
• La perfecció no existeix. Cal evitar transmetre la idea que la felicitat dura sempre i que tot és perfecte. Adults i infants es poden equivocar i és bo reconèixer-ho i aprendre a esmenar els errors.
• La resolució. Si els pares comparteixen les emocions negatives amb els fills, aquests comprendran que un problema és un repte a superar. De vegades, els problemes no se solucionen a la primera i s’ha d’acceptar la frustració. Els pares han de ser entrenadors en la vida dels fills.