La família com a escola d’emocions

¿Us heu sorprès mai dient als vostres fills alguna d’aquelles coses que us deien a vosaltres els vostres pares i que havíeu jurat que quan tinguéssiu fills mai els diríeu? No patiu, que no és que no sigueu coherents ni és una qüestió de falta de voluntat. Segons la psicopedagoga especialista en intel·ligència emocional Mar Romera és del tot normal que us passi, perquè, per molt que la raó tingui clara una cosa, és l’emoció la que ens impulsa sovint a fer el contrari. “Els comportaments emocionals que vivim durant la primera infància es converteixen en comportaments recurrents la resta de la nostra vida”, explica Romera, que acaba de publicar un llibre que porta per títol 'La familia, la primera escuela de las emociones' (Ed. Destino).

Per a Anna Carpena, mestra també especialista en educació socioemocional, “la família és la primera escola de tot, no només de les emocions”. I ho és ja sigui per acció o per omissió. Tant si ho volem com si no, tot el que fem o el que no fem els pares té un impacte en el creixement emocional dels nostres fills i, en general, no som gaire conscients de l’impacte que té l’entorn en l’educació dels infants, explica Carpena, autora del llibre 'Retalls de vida emocional' (Eumo Editorial).

Actualment, gràcies a la neurociència, cada vegada sabem més com funciona i com aprèn el cervell, i sabem que durant els tres primers anys es formen les estructures per a la resta de la nostra vida. Així doncs, l’impacte es produeix des del primer moment. Tal com diu Romera, “els nadons des que neixen -i fins i tot abans, durant la gestació- estableixen el vincle amb els seus progenitors, prioritàriament amb la mare”.

REPRODUIR EL MODEL

Depèn de quins models i patrons emocionals apliquem, la família és una primera escola d’emocions més saludable o menys. La tendència majoritària és que els pares reproduïm el que hem viscut encara que no ens hagi agradat gaire. Qui no ha sentit alguna vegada allò de “Si a mi em va anar bé, també li pot anar bé al meu fill, perquè tampoc he sortit tan malament...”? Hi ha altres pares, en canvi, que no veuen gaire clar això d’educar els fills emocionalment com els van educar a ells, però com que no tenen eines per fer-ho d’una altra manera opten per reproduir patrons.

Romera està convençuda que en general els pares no estem preparats per ser una escola de les emocions sana, però no per incapacitat sinó perquè “la societat en què ens movem va tan ràpid, ens ho complica tant i ens pressiona tant dient-nos què hem de sentir en cada moment que no tenim temps d’assaborir cada minut emocional en la relació amb el nostre fill”. “No cal estudiar per ser pare o mare, només cal deixar-se fluir i posar-hi molt de sentit comú”, afegeix.

MODELATGE

Si jo vull ensenyar al meu fill a tocar el violí, hauré d’aprendre a tocar el violí, assegura Carpena. “Per tant, si jo vull que el meu fill sigui emocionalment intel·ligent, he de cultivar la meva intel·ligència emocional, perquè les criatures aprenen per modelatge i nosaltres, els pares, som el model”. Per això és tan important tenir cura del nostre món emocional com a pares i cada vegada hi ha més famílies que en són conscients. De fet, actualment l’educació emocional podríem dir que està de moda. Només cal veure la quantitat de llibres que es produeixen sobre el tema per adonar-se que, a nivell social, hi ha una necessitat de treballar aquest aspecte que durant dècades ha estat tan oblidat.

Ara bé, un pare o una mare pot estar molt ben informat del que és l’educació emocional i fins i tot planificar accions adreçades a educar el seu fill, però “només serà des de l’amor que hi reeixirà”, assegura Carpena. Els nanos necessiten “un coixí amorós, fix i incondicional, perquè és l’element que més fa créixer la persona que hi ha en cada infant”.

Segons Romera, venim d’un temps en què es controlava la societat a base de la por i la culpa i en què no podies mostrar les teves emocions i “ara ens hem adonat que només coneixent i regulant el nostre món emocional podem aprofitar la vida i viure bé”. La qualitat de la nostra vida depèn de la qualitat dels nostres pensaments, i els nostres pensaments depenen de la plataforma emocional des de la qual gestionem les nostres emocions.

PER ON PODEM COMENÇAR?

El primer pas és connectar amb l’emoció. Si no coneixem una cosa, difícilment hi podrem fer res. Tot i que sovint tendim a negar-les, ningú pot evitar sentir emocions. Ara bé, no estem gaire acostumats a parlar-ne perquè no ens han educat per fer-ho. Per això des de ben petits als nens els expliquem el món que els envolta però no els expliquem res -o molt poc- del seu món intern. I Anna Carpena diu que “mai arribarem a gestionar les emocions si no hi connectem”. I no només cal connectar-hi, sinó que s’han d’acollir, totes; ni prohibir-les, ni negar-les ni ignorar-les.

Tots els pares volem que els nostres fills siguin feliços, però això no hauria d’implicar evitar-los les vivències emocionals negatives en un intent de sobreprotegir-los. Segons Mar Romera, aquesta manera de fer és un error i avui ens està fent molt mal: “Venem als nostres fills que és necessari ser feliç, però el que realment és necessari és viure tot l’espectre emocional, cadascuna en el moment oportú amb la intensitat oportuna i amb les persones amb qui s’interrelacionen”. Per tant, la salut emocional prové de l’equilibri i l’elecció adequada. “Les emocions negatives, les que ens fan sentir malament, tenen una finalitat molt important, que és l’adaptació al medi, i ens han permès viure com a espècie perquè ens han preparat per a la lluita i per a la fugida”, explica Carpena. I com que no les podem evitar i tenen la seva funció, les hem d’acollir per fer-les servir quan les necessitem, perquè si no ens fan mal a nosaltres mateixos i al nostre entorn.

Dins del camp de la psicologia, aquestes emocions són les que han rebut més atenció i, per contra, no s’ha fet gaire cas a les emocions positives, tot i que potenciar-les és tan important com regular la intensitat i la freqüència de les negatives.

Eines en forma de llibre per saber-ne més

LA FAMILIA, LA PRIMERA ESCUELA DE LAS EMOCIONES

Mar Romera. Ed. Destino

“No importa el que els pares i els mestres diuen, sinó el que els pares i els mestres són”, diu Francesco Tonucci en el pròleg del llibre. Aquest seria el principal missatge que la psicopedagoga vol transmetre amb el llibre, on anima els pares a escoltar els seus fills, a no jutjar-los, a acompanyar-los però no sent el seu amic sinó el seu referent i sobretot a donar-los temps per créixer. I tot això proposa fer-ho amb els cinc sentits (gust, olfacte, vista, tacte i oïda) i dos més: el sentit comú i el sentit de l’humor.

RETALLS DE VIDA EMOCIONAL

Anna Carpena. Eumo Editorial

Un munt d’exemples de vida quotidiana, retalls de vida emocional, serveixen per anar descobrint com abordar diferents aspectes de l’educació emocional dels infants. El llibre d’Anna Carpena, amb una àmplia experiència com a formadora, pretén donar resposta, doncs, a neguits i interrogants que molts pares tenim en el procés d’educar emocionalment els fills, i ho fa a partir de relats curts i senzills que parlen d’experiències que sorgeixen en el dia a dia, tant a casa com a l’escola.