Guionista, creador de formats de ràdio i televisió i pare del Roger, el Guillem, l’Olivia i l’Isaac, de 13, 10, 2 anys i 5 mesos. Publica un petit llibre digne de ser llegir i meditat, Deu raons per creure en Déu (Albada Editorial).
— Fa anys un dels fills em va dir: “Com he de creure en un home amb barba que seu a sobre dels núvols?” Té raó. Ningú no pretén que un nano entengui els rudiments de la mecànica quàntica explicant-li que els àtoms són uns senyors amb barba i que la força gravitacional és una fada amb els braços molt llargs. En canvi, una cosa abstracta, rellevant i filosòficament complexa com és Déu s’ensenya amb exemples ridículs que, quan els nens maduren, els semblen massa infantils per seguir creient-los.
Com cal, doncs, parlar de religió amb un nen?
— Els nens poden ser més o menys capaços de pensar en la transcendència però, en última instància, sí que són sensibles al que viuen. Per això penso que, en general, l’evangelització més important és com vius. Com ets. És la manera com sempre parlo sobre Déu amb els nens: amb les accions.
I un nen, què ens pot ensenyar?
— Els nens posseeixen de manera natural un dels valors bíblics més grans: l’alegria. La joia de viure i l’entusiasme per la vida. Ells m’han fet sentir ridícul, a vegades i sense voler, quan jo he estat molt enfadat, fins i tot enrabiat per una cosa que acabava de passar i ells no podien aguantar-se el riure. Els he fet deixar de riure, deixar de tenir un moment de joia, per culpa del meu mal humor. Hi ha un hadit de Muhammad que diu: “No pots satisfer les persones amb la teva riquesa, sinó amb la teva cara alegre”.
I un adolescent, què ens pot ensenyar?
— Al capítol 4 de la Carta als Efesis sant Pau diu: “Amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres”. Aquí ho tens. Recomano que els pares de nens adolescents s’imprimeixin aquest versicle i el posin amb un imant a la nevera. Ens ensenyen humilitat per evitar pensar que la nostra raó, la nostra idea o el nostre consell és millor per una raó d’edat o d’experiència. Ens fa més dolços perquè hem de respondre amb tendresa els seus estirabots i les seves actituds esquerpes. És fàcil estimar un fill petit que ens abraça, però quina cosa més meravellosa quan hem d’estimar algú que ens rebutja.
Què diries a algú que dubta de si ser pare?
— Li diria que descobrirà amb esforç, plors, patiment i males decisions una versió millorada d’ell mateix. La paternitat ens agafa, ens rebrega i ens purifica d’una sèrie de tonteries que tenim assumides com a coses molt importants abans de tenir fills.
Què et dius quan ja no pots més?
— Allò que em porta al límit, a la fatiga emocional i física, és el lliure exercici de la infantesa que fan els fills. Ells m’esgoten sent nens i no enganyant-me en un negoci, abaixant-me el sou o posant-me una multa. M’esgoten sent nens pletòrics i desperts. Sent tafaners, curiosos, inquiets, divertits, feliços i incòmodes. Fent-me preguntes difícils o cridant per casa. La seva vida com a nens és esgotadora per als adults perquè, lamentablement, no disposem de la seva energia, curiositat o felicitat. Per tant, quan estic devastat per la paternitat intento pensar que, en realitat, ells mereixerien com a pare algú que fos una mica més criatura.
