Els pares són sords, jo no: soc un CODA

Quatre lletres: ce, o, de, a. Un CODA (child of deaf adults) és un fill de pares sords; un d’oient, sobretot. I és, també, el títol del film que ha guanyat tres Oscars. Relata la història d’una adolescent CODA que conviu amb els pares i el germà sords i que ha de triar entre treballar a la botiga familiar o fer carrera musical. És un remake de la pel·lícula francobelga La família Bélier, del 2014.

"Si els pares sords són, també, usuaris de la llengua de signes, l’adquireixen com a materna. Hi creixen amb una visió i concepció de llengua, amb els aspectes socioculturals que la defineixen. Creixen intermodalment: en llengua de signes catalana (LSC), i en català o castellà". Parla Marta Vinardell-Maristany, psicopedagoga del CREDA (serveis de suport als centres educatius per a l'alumnat amb dificultats de comunicació) del Vallès Occidental, experta en adquisició i aprenentatge de llengües i processos intermodals, i membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i del grup d’experts en educació de la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE). Forma part de la Federació Mundial de Sords (WFD). És sorda i plurilingüe: sap LSC, llengua de signes internacional i cinc llengües parlades; un total de set idiomes, doncs.

Quants catalans són CODA? "No hi ha un recull estadístic, però la majoria dels fills de pares i/o mares sords no ho són, de sords. Hi ha un percentatge més reduït de sordesa hereditària, percebuda com un valor afegit, no com a discapacitat. Les famílies sordes i de progenitors sords viuen la sordesa i la llengua de signes com una cosa natural, com una llengua més. Ben el contrari de la visió medicalitzada o patològica de la sordesa del sector mèdic i de gran part de l’educatiu".

Sí que alguns tenen necessitats o singularitats. Vinardell-Maristany ho explica: "Hi ha i hi ha hagut casos de CODA (tant amb sordesa com sense) que, des de la perspectiva audiofonocentrista, presenten un retard en l’aprenentatge de la llengua parlada i de lèxic en català o castellà quan, en realitat, aquests casos necessiten un abordatge i una visió intermodal, ja que adquireixen la llengua de signes com a materna o primera, i la segona llengua té un procés diferenciat, però evolutivament es posaria a l’altura de la primera si hi hagués una bona intervenció i una mirada centrada en l’entorn. Són criatures que creixen en entorns intermodals: amb el codi visogestual propi de la LSC i el codi auditiu-oral propi del català o castellà, bilingües bimodals (codis diferenciats) i plurilingües".

Transmetre la llengua de signes

La psicopedagoga lamenta que alguns pares sords no transmetin la llengua de signes als fills oïdors: "És necessària per al vincle comunicatiu familiar, com una llengua més. Tenim casos de pares sords amb un autoconcepte més aviat negatiu o poc acceptat que no la volen utilitzar per, diuen, no interferir en la llengua parlada dels fills. Se’ls ha inculcat que la llengua de signes no els és positiva. Si no són competents en català o castellà, podria comportar un semilingüisme [bilingüisme incomplet] en l’entorn familiar. Per això és important la suma de totes les llengües possibles de l’entorn".

Els CODA catalanoparlants dominen, alhora, dues llengües pròpies del Principat, una de les quals molt menys coneguda. "Poden créixer amb naturalitat i normalitat entre les llengües del seu entorn. El fet que la llengua de signes tingui un codi diferent de la llengua parlada n’altera la visió. Però és equiparable a una família plurilingüe amb presència de diferents llengües. La LSC també és una llengua normal i és patrimoni de Catalunya amb la llei 17/2010, del 3 de juny, a les mans".

Al contrari del que passa al film CODA, els fills oients de pares sords ja no els fan de pont entre els dos, diguem-ne, mons: "Fa uns 20, 30 o 40 anys, potser sí –apunta Marta Vinardell-Maristany–, ja que no hi havia prou intèrprets i hi havia poc accés a aquests serveis. També hi havia una educació força mediocre, amb poc accés als aprenentatges i a la informació (època integració, i només enfocada a la parla), i els pares sords adquirien pocs coneixements i coneixien poc els seus drets. Avui en dia, tenen més coneixement i ús dels seus drets a la informació i a la comunicació, fan més ús dels serveis d’intèrprets i de mediació. Amb els fills, ara fan més de pares i com cal. Creixen amb més seguretat emocional, tot i que podem trobar casos de famílies desafavorides, com al món no sord".

Javier González Hernández, de 44 anys, és la parella de Mariví Pérez Alguacil, de 43, que va conèixer al Casal del Sord de Barcelona quan, als 16, va entrar a la comunitat sorda, i la seva vida, incloent-hi l’amorosa, va fer un "canvi radical". Són, diu, "feliços"; tenen l’Unai, de 8 anys, i la Nerea, de 13, alumnes del Liceo Egara, i viuen a Terrassa. Els adults són sords; els petits, no, però tots quatre es comuniquen en LSC, si bé els dos nanos parlen entre ells, principalment, en castellà. El Javier signa en LSC: "Quan va néixer la Nerea fèiem servir la llengua de signes, i amb els fills la fem servir també com una llengua més, de forma materna, prioritària, primària". Els nois la utilitzen, a més, amb els avis materns i amb els oncles per part de mare, també sords; amb els cosins d’aquesta branca, oients com ells, i amb amics de la família i els seus fills CODA.

En català, però sense deixar de moure les mans, un Unai loquaç i desimbolt confessa l’amor per la seva llengua materna: "Quan jo tenia un any o dos, els meus pares em van ensenyar la llengua dels sords, i a mi em va interessar. Amb la meva germana parlem en veu alta, sense fer cap gest amb les mans: som oients, hi sentim, i parlem en castellà; en llengua de signes, una miqueta. Quan la meva mare és a la feina i el meu pare es tanca al garatge, poquetes vegades ens posem a parlar perquè jo agafo l’iPad i la meva germana està amb el mòbil". Des de l’escola bressol tenen amics que hi senten; recorda haver après a parlar oralment en l’àmbit escolar. Afirma: "Els pares no ens necessiten per a res. Jo haig de parlar amb gent oient perquè ells m’entenen. No sé per què els nens de la meva escola diuen que al meu pare l’han sentit parlar però que la meva mare és muda, perquè sí que parla". La seva última frase és preciosa: "Som una família feliç".

La Nerea, que juga a hoquei herba i sala amb el Club Egara, completa el retrat familiar: "Quan tenia dos o tres anys, els meus pares em van anar ensenyant llengua de signes; després, en vaig anar aprenent, i ara hi tinc força traça. Vam aprendre català i castellà a l’escola. Saber llengua de signes em fa sentir una mica especial perquè les meves amigues es queden sorpreses de com puc entendre-la. Una de les portes que m’ha obert és poder aprendre una llengua que la gran majoria de persones no saben i que moltes voldrien aprendre. A l’escola, la tutora moltes vegades m’ha demanat si podia sortir a presentar com és tot això de la llengua de signes i com s’hi diuen algunes paraules, i, també, molts companys em pregunten com s’hi diu el seu nom. Amb els amics CODA, parlem més llengua oral, però també, de vegades, llengua de signes. Quan no hi havia mascaretes, hi havia vegades que els dependents parlaven amb mi, i al meu pare no li agradava perquè pot llegir els llavis".

Malgrat la sorpresa dels qui no hi estan avesats, signar LSC és, per a ella i el seu germà, tan normal com parlar qualsevol de les cinc llengües orals que coneix: "M’ha passat moltes vegades que, quan soc al carrer parlant amb la meva mare, el meu pare o els meus avis, la gent que passa se’m queden mirant com: «Uau!», amb uns ulls oberts i una cara de petrificats, i no m’agrada perquè em fa molta vergonya".