MARC SERRANO I ÒSSUL

“No em diguis iaia”. Avis i àvies del segle XXI

Convertir-se en avi o àvia no és una decisió presa personalment. Arriba per decisió d’altres i toca assumir que se n’és i decidir dedicar-s’hi més o menys

“No em diguis iaia”. Avis i àvies del segle XXI / GETTY Zoom

Parlem molt (massa?) de maternitat, de paternitat -de parentalitat, en definitiva-, però no gaire d’avietat (avialitat?) o d’onclitat: del fet de ser, de cop, avis o oncles, i de decidir com en fem. Més enllà d’un complement dels diguem-ne criadors principals, bona part dels nostres avis es guanyen a pols una porció generosa dels cors dels nets: els aporten temps, diners, paciència i, sí, tones d’amor, i hi construeixen un vincle ferm, amb característiques i dinàmiques particulars. Parlem, per un dia, de com es passa de no ser avi a ser-ne, i de com la canalla anomenen els estimats pares dels seus pares.

Ser pare es tria; ser avi no, però també et canvia la vida, i no tots paeixen bé la seva flamant condició ni se’n fan a la idea de seguida. És habitual voler que els fills siguin pares -que et facin avi-, però quan el moment arriba -pam: l’ecografia- toca pair-ho, assimilar-ho, i no sempre és fàcil (oi?). A anys llum d’una conciliació efectiva i davant la precarització de la vida dels joves, es dona per fet que els avis han de contribuir a la criança perquè sí, amb el cas extrem dels que se’n tornen esclaus. D’altra banda, però, ells ja no són el que eren, tampoc: els nous cànons lligats a l’envelliment actiu i l’allargament de l’esperança de vida han fet aflorar una gent gran dinàmica que té poc a veure amb la d’abans, i això, esclar, afecta la contribució a la criança dels nets.

“Ser àvia no s’escull. Un altra cosa és el paper que cada persona té interioritzat de què implica, així com de quina manera respon a les atribucions que els grups socials on es mou li assignen”, explica Rosa Guitart Aced, mestra i psicòloga educativa, professora titular de la Universitat de Vic (UVic), directora de la col·lecció 'Família i educació' de l’editorial Graó, i també, i sobretot, mare de tres i àvia de cinc. Concreta: “En cada grup social, la cura i criança de les criatures té unes característiques determinades que varien en els temps i en els espais”. A partir d’aquí -explica Guitart-, hi ha dues maneres d’entendre l’avietat: “Hi ha avis i àvies (més aquestes) que parteixen del fet que la criança és responsabilitat de la comunitat familiar, dins de la qual ells i elles tenen una funció de suport a filles i fills en la criança”. A l’altre extrem, diu, “n’hi ha que creuen que la seva responsabilitat s’acaba en la criança de filles i fills. Si participen ajudant filles i fills, és per fer-los un favor”.

REDEFINIR PAPERS

Esdevenir avi de sobte descol·loca o, més ben dit, recol·loca: “Pot suposar replantejar-se la mirada del lloc on et trobes familiarment i socialment: passes a ser la generació de referència familiar -pensa Rosa Guitart-; socialment, perds prestigi perquè s’associa ser àvia amb ser vella (sobretot les dones), i et carregues de tots els estereotips que s’atribueixen a les persones grans”. Tercera edat. “Però ser àvia -afegeix- també pot significar l’aparició d’un nou ésser per establir-hi vincles, estimar-lo i contribuir a fer-lo créixer”.

La clau de volta de tot plegat, la voluntarietat de la dedicació. Lliurement, la decideixen -haurien de poder decidir-la- els avis de la criatura, no pas els pares. Fer d’àvia no és una obligació -subratlla l’entesa-, no és un deure inherent. És una realitat que ningú pot negar o no acceptar. Una altra cosa -opina-és què implica l’avietat en una estructura familiar determinada, amb uns vincles afectius que són la base de la seva estabilitat. “Pots estimar molt netes i nets i no dedicar-los el temps que voldries, o pots, també, estimar molt la teva filla o el teu fill i no ajudar-los gaire a pujar les seves criatures”. A la pràctica, cada casa és un món amb grisos i matisos -i amb regles pròpies- en què caldrà defugir expectatives injustes i obligacions imposades o autoimposades en la definició del rol d’avi.

IAIA O ÀVIA?

Abans d’arribar a aquest punt, hi ha avis (tant avis com àvies) que, davant l’anunci, d’entrada no s’hi veuen, sent-ne i fent-ne. I àvies que demanen que els nets els diguin àvia i no iaia perquè fa menys gran; perquè àvia els sembla més neutre, menys carca i deslligat de generacions precedents. En qualsevol cas, en això de l’avietat, el nom no fa la cosa, sinó que la cosa va fent i refent el nom: a les famílies catalanes hi conviuen maneres infinites de referir-se als sèniors, però és en el cas concret de les mares dels pares que el país està dividit, fragmentat: una meitat en diu àvies; l’altra, iaies.

Hi una opció millor? “Àvia i iaia són igual de correctes i genuïns, però són adequats en registres diferents. Iaia -que és una forma de llengua infantil- pertany a un registre informal, més afectiu i menys objectiu”, exposa el responsable lingüístic de l’ARA, Albert Pla Nualart, i apunta que pot ser que iaio triomfi menys que iaia per la creença falsa que és menys genuí, alimentada per l’acabament en -o. Què recomana? Que no liquidem iaia ni tampoc àvia, que -remarca- tenen graus de formalitat diferents: “És molt semblant al que passa amb papa i mama respecte a pare i mare ”, comenta, i aconsella: “Jo recomano que iaia i àvia es mantinguin paral·lelament però en els registres adequats. És a dir, l’únic que em sembla poc adequat és l’ús de iaia, o de mama, en registres formals”.

En famílies amb tradició de iaia, la imposició d’ àvia pot sonar refistolada, però es tracta -assegura Pla Nualart- d’una opció tan popular i planera com iaia. Admet: “És cert que algunes famílies no han dit mai àvia, però d’altres sí que fan servir les formes àvia, mare i pare. I hi ha una transició cap a aquestes formes de manera natural a mesura que els nens es fan grans”. El guardià de la llengua d’aquest diari avisa: “Tot el que he dit és opinable i discutible”. Com els models d’avi: cadascú que en faci -i que en digui- com bonament li plagui.