NATÀLIA COSTA

No som només pares

Empoderament i vida més enllà dels fills són dos ingredients necessaris per trobar l’equilibri. I és que, més enllà de ser pares o mares, som persones

Pares i mares han de trobar estones per dedicar-se a ells mateixos / GETTY Zoom

Ser pare o mare és molt bonic, però no és l’únic que hi ha a la vida. A més, tot i ser una condició permanent de la persona, no sempre té la mateixa intensitat, especialment a mesura que creixen els fills. Per tant, cal no oblidar l’existència d’un mateix i no perdre de vista el món. Aquesta és la màxima que animen a tenir en compte diverses veus davant l’aparició de pares cremats de ser-ho. Potser és qüestió de prendre’s la paternitat d’una altra manera. Per a Natalia Flores i Borja Prieto, autors del llibre '¡No solo somos padres! Un antimanual para ser padres y no perder la cabeza' (Plan B) i pares de quatre fills, cada cop hi ha més casos de progenitors que pateixen angoixa parental o burnout. Segons un estudi de la prestigiosa web Frontiers in Psychology, aquesta angoixa existeix i és cada cop més habitual. De fet, per als Prieto Flores no té res d’estrany que la frenètica activitat de ser pares acabi amb les forces d’un mateix, o cremant-lo, “i això és perillós”, de manera que cal no exigir-se massa i posar fre a aquesta manera d’entendre la paternitat, perquè, al capdavall, “¿algú ens obliga a sotmetre’ns a aquest desfasament d’activitats i responsabilitats?”, pregunten. Per a aquests pares, un dels desafiaments més interessants i més difícils que tenen els pares i mares d’avui és “passar una mica” dels fills, i també entendre que donar-los més autonomia els permet gestionar millor les seves emocions i les seves decisions.

MANTENIR LES RELACIONS SOCIALS

Els autors destaquen la importància de tenir contacte amb persones que no tenen fills, i que com a pares cal adonar-se que “no has de desaparèixer de la superfície de la terra per tenir fills”, ni trencar el vincle social amb les amistats de sempre pel fet d’haver tingut canalla. També remarquen la importància de passar una estona amb gent que no pensa ni de lluny tenir fills, fins i tot amb gent que els detesta. “És veritat que quan ets mare tens menys temps, però això no et fa una persona amb menys assumptes per resoldre que la resta de mortals”, expliquen els autors, que parteixen de la base que ser pare o mare no et fa ni més feliç, ni més pringat, ni més ocupat. “Encara que a nosaltres ens costi de veure, la resta de les persones estan en el mateix volcà emocional que tu, i la teva vida quotidiana no és més esbojarrada que la seva”, afirmen.

“Tenir amics sense fills és meravellós”, diuen els Prieto Flores, i consideren de vital importància mantenir els vincles amb la gent que no té fills. Entre els motius per mantenir aquestes amistats destaquen que permeten sortir del cercle de converses de pares, ampliar els horitzons i descobrir vides més enllà de la pròpia per adonar-se amb sorpresa que “pots parlar d’un munt de coses que també t’interessen”. A més, recorden que d’aquesta manera es poden conservar els amics al llarg del temps, especialment quan arribi el moment que els fills abandonin el niu: “Si tu desapareixes de la vida dels teus amics, no pots tornar-hi 15 anys després amb cara d’«aquí no ha passat res»”. El contacte amb persones que no tenen fills també és positiu en tant que et permet passar temps amb gent autònoma, fet que t’aporta una altra perspectiva de la vida; i també perquè “quan ets pare t’oblides que hi ha gent que ha triat no ser-ho”.

NO CAL ENSENYAR 20 FOTOGRAFIES

Amb dosis d’humor, Natalia Flores i Borja Prieto aconsellen a pares i mares que, per mantenir els seus vincles socials, tinguin en compte aspectes fonamentals quan es troben amb els amics, com ara que no cal ensenyar vint fotografies del nadó en diferents posicions, ja que poden arribar a esgotar la paciència dels altres. Ells alerten que una de les conseqüències de tallar amb les amistats de sempre és convertir-se en una “ameba social”, i avisen que tenir un fill és una cosa natural i no un màster en imbecil·litat humana.

Pares i mares han d'intentar mantenir les amistats, encara que no tinguin fills

Els autors de '¡No solo somos padres! Un antimanual para ser padres y no perder la cabeza' critiquen que la vida moderna ens ha dut a obsessionar-nos amb moltes pautes i mètodes per tal de modelar la nostra descendència, de manera que els convertim “en una mena d’éssers superiors”, i en aquest context cal tenir present que, per ser bons pares, “no cal estar al servei dels fills”, sinó que els més petits també han de tenir límits. “I la sobreprotecció no té límits”, alerten.

NO OBLIDAR LA PARELLA

Com no pot ser d’una altra manera, els Prieto Flores remarquen la importància que té a la vida buscar moments íntims per gaudir i tenir cura de la parella, i insisteixen en el fet que la parella és com una planta que, si no es rega, mor. Davant d’això, proposen planificar escapades sense els fills i fins i tot passar tot un cap de setmana a casa sense els nens: “Si es pot, passats uns mesos, cal abstreure’s una estona de la intensa rutina parental per invertir una mica de temps en nosaltres mateixos”, avisen. Tanmateix, són conscients que aquestes decisions solen venir acompanyades de sentiments de culpa i buit per part dels pares (i molt especialment de les mares): “Els fills omplen molt, i el primer cop que te’n desprens entres en xoc”, reconeixen. Però veuen necessari descansar i passar un cap de setmana “d’encefalograma pla”.

SENSE SENTIR-SE MALAMENT

Sobre el sentiment de culpa, l’enginyera i escriptora Noelia López-Cheda es negava a ser l’agenda dels seus fills i va apostar per fomentar la seva autonomia i autoconfiança i ho va explicar al seu blog transformat en llibre: 'No seas la agenda de tus hijos y prepáralos para la vida' (La Esfera de los Libros). Per a l’autora, els pares no s’han de sentir malament per no fer d’agenda dels seus fills, tot el contrari; és una actitud irresponsable si no s’educa perquè els fills siguin independents i autònoms. “No m’he de sentir mala mare per no asseure’m amb ells a fer els deures; em comporto com a mare irresponsable si no els dono suport emocional i no els ajudo quan tinguin realment grans dificultats, però no per no saber si demà han d’entregar un treball, per exemple”. Així, López-Cheda critica els pares que juguen a canviar cromos en lloc dels seus fills i els que els fan els deures als nens. “Què està passant a la societat, que se’ls posa tot tan fàcil?” Per a ella, al darrere de tot això hi ha por al fracàs i deixa com a resultat nens sense autonomia i pares esgotats i sense temps, absolutament alienats. És hora que tothom recuperi el seu lloc i treballi fort l’ajuda des de les seves capacitats: pares i fills, en fila índia!