"Si no m’hi esforço una mica, la nostra filla pot ser que ni parli la meva llengua”

BarcelonaTenir una filla amb doble nacionalitat catalanobrasilera és imaginar el seu primer Sant Jordi i també les seves primeres festes Juninas, o morir-te de ganes per fer cagar el tió plegades mentre inevitablement entra a la teva vida el Pare Noel, malgrat que t'hi havies resistit fins ara. És saber que el Carnestoltes mai no podrà competir amb el Carnaval que ho paralitza tot a la terra del seu pare, o pensar que sentirà a parlar sovint del seny i la rauxa mentre sent en pròpia pell què és això de la saudade.

Des que l’Elis va arribar al món no fa ni un any encara, m'adono més que abans que la nostra és una llar sempre pendent de dos rellotges: el que ens marca les rutines i activitats diàries i el que ens dicta l’hora de fer una videotrucada amb l’àvia (sí, això de les distàncies fa que les pantalles no puguin estar vetades al 100%).

Mai fins ara havia pensat tant en la nostra condició de matrimoni mixt, potser perquè el meu company té un domini del català tan bo que a vegades fa que oblidi que fa deu anys vivia a Sao Paulo i no aquí. Però ara que som una família de tres, soc més conscient que la nostra és (i serà) una llar on conviuen cultures, es barregen tradicions i per descomptat s'hi parlen dues llengües: el català i el portuguès.

Que la nostra filla no només es pugui comunicar sinó que creï vincles forts amb l’àvia, els tiets i tot l’univers de parents brasilers és innegociable i jo, que sempre he estat de necessitar pares, germans i amics a prop, ara miro de compensar el privilegi que sento per on hem triat viure. Suposo que és normal que criar una filla et porti a imaginar-la en espais on tu has viscut i has estat feliç: aquella casa, aquell parc, fins i tot aquella escola entranyable… En el nostre cas, un dels dos no podrà tenir aquesta experiència. “Si no m'hi esforço una mica, la nostra filla pot ser que ni parli el portuguès”. La frase, enmig d’una conversa amb el meu marit no fa gaire, em va remoure. Què passaria si fóssim al Brasil i la situació fos a l’inrevés?

Llar bilingüe

Jo que vinc d'una llar bilingüe com tantes a Catalunya —català amb el pare, castellà amb la mare— m’he proposat reproduir l’èxit a casa meva. Quina ha de ser la nostra llengua vehicular comuna? Hi he donat moltes voltes, i al final m’he rendit al multilingüisme: anant bé, ella en parlarà com a mínim tres! Ens imagino asseguts a taula i que tant el català com el portuguès vagin fluint quasi sense adonar-nos de quina llengua estem parlant (això ja passa sovint).

Al meu marit és a qui li toca ser tossut i mantenir la llengua (en aquest cas el portuguès!), una mica el mateix encàrrec que tenim els catalanoparlants quan sortim de casa. Però jo vull contribuir activament a fer que ens en sortim i, per això, celebro cada petita victòria com que l’Elis ja sembla que entén que bater palmas vol dir picar de mans. I sí, confesso que ja tinc el Mic al cançoner habitual de Spotify, però també recito de memòria algunes tornades de cançons de Mundo Bita, el més semblant que he trobat a El Pot Petit brasiler.

He rastrejat els llocs on fan el millor pao de queijo de Barcelona (d'acord, això ja ho vaig començar a fer abans de ser mare, ho confesso) i sé que hi ha una comunitat de pequenhos brasileirinhos per compartir moments de lleure i aprenentatges. De moment, al mòbil ja hi tinc una nota amb els contes infantils que m’agradaria portar cap a casa aquest Nadal, que serà el primer que passaré lluny de Barcelona perquè l’Elis pugui viure el seu primer Nadal al Brasil.

Serà emocionant. Tinc ganes que la coneguin i que comenci a teixir-se aquest vincle amb el país que l’ha d’acompanyar sempre. Que els paisatges del cerrado de Goiás li siguin familiars, que incorpori la pamonha al repertori de receptes que són més bones si s’elaboren en família (com passa amb els panellets) i que es llepi els dits amb els brigadeiros. Suposo que, resumint, m’agradaria que quan li facin lletrejar el seu nom —passarà sovint, temo—, la bossa nova de la gran Elis Regina no li sigui una banda sonora estranya.