Criatures 11/11/2017

A taula, sense la tauleta

Cada vegada és més habitual que la canalla esmorzi, dini o sopi amb una pantalla al davant, ja sigui el televisor, una tauleta o un mòbil damunt la taula. ¿És una bona opció?

3 min
A taula, sense la tauleta  Fins als dos anys,  cap pantalla

“A la taula i al llit, al primer bit ”. Que les vides dels adults s’han digitalitzat és una evidència; que ho han fet les dels nens, també: més d’un i de dos aprenen a fer anar una pantalla tàctil abans que no pas a parlar. Són moltíssimes les criatures que esmorzen, dinen, berenen o sopen a ben pocs centímetres de la porqueta Peppa i dels quissos de la patrulla canina: asseguts, quiets i amorrats a la tauleta (l’iPad, el mòbil, la vella tele, el dispositiu que sigui) que moltes famílies han incorporat a la rutina dels àpats. Els nens ja no conceben que es pugui menjar (o banyar-se o...) d’una altra manera. Mastegar enmig de píxels.

“Cal limitar-ho. No es tracta de no deixar-ho fer mai o prohibir-ho totalment, però sí que cal permetre-ho de manera esporàdica”, recomana la doctora Montse Folch, metge nutricionista de la Teknon. Argumenta: “El menjar és la benzina del nostre organisme. Hem de respectar com cal el menjar, tota mena de menjar. Donar-hi realment la importància que té. Establir un ritual al voltant de la taula, del fet de menjar, farà que fins i tot tinguem una digestió millor. I ja sabem que la majoria de les malalties comencen pel sistema digestiu”.

Queda clar: pantalles, no. “S’han d’aparcar durant els àpats perquè impedeixen gaudir de les textures i dels gustos dels aliments. A més, no permeten la conversa familiar i anul·len qualsevol possibilitat dels progenitors d’inculcar als fills hàbits saludables a la taula, que els ajudin a prevenir el sobrepès i l’obesitat o malalties cròniques de base nutricional”.

CADA COP MÉS HABITUAL

A l’estat espanyol, set de cada deu infants mengen abduïts per una pantalla. Ho revelava el 'V Estudi CinfaSalud' (2016) : el 5%, sempre; el 20%, sovint; el 46%, de vegades. “Es tracta d’un hàbit poc saludable si es té en compte que els menors que ho fan pateixen més risc de sobrepès o d’obesitat”, insisteix la facultativa, i conclou: “Veient aquestes dades, crec que sobra qualsevol comentari”. En efecte.

Va: decidim aturar-ho! Però com ho fem? “Cal fer-los entendre -diu Folch- que aquesta rutina no és prou adequada, i que hi haurà canvis progressivament. Les rutines i els hàbits no són fàcils de canviar, però quan s’ha de fer, ha de ser de mica en mica, per tenir una salut òptima a tots els nivells per al bon creixement i desenvolupament del nen”.

Contraargument potent: per péixer-lo, ens funciona; capficat en les imatges, s’empassa el que li entaforem. L’experta ho rebat: “Els nens que són poc menjadors, els costa molt menjar, són molt lents o es distreuen menjant són un tema a part. Cal enginyar-se els mil i un invents perquè el nen vagi menjant progressivament cada cop més i millor, i gaudeixi del menjar, i anar motivant-lo com més millor amb diferents estratègies. No embotir-li el menjar a la boca”.

Alimentar-lo quan bada no fa cap favor a la seva autonomia: no s’adona del que menja i mastega pitjor. “L’única cosa que aconseguim així és posar-li el menjar a la boca i que mengi alguna cosa, però no que en gaudeixi; que no en distingeixi colors, textures, gustos...; que no s’embruti; que no diferenciï quin plat toca (primer, segon i postres); que no conegui els diferents coberts i que no sàpiga per a què serveixen; que no jugui amb les mans i els diferents aliments; que no noti el que és calent o fred”.

I si la pantalla és la del televisor de tota la vida? Tampoc: “El fet és el mateix -sosté la doctora Folch-: seure a taula i no estar gaudint del plaer de menjar amb la família i de l’àpat en si, sinó desconnectar amb un aparell, sigui davant nostre o una mica més lluny”. Les sobretaules, analògiques.

Fins als dos anys, cap pantalla

En relació amb el temps que la canalla pot passar davant les pantalles, el dietista nutricionista Julio Basulto avisa: “És important limitar l’exposició a la televisió a un màxim de mitja hora diària en més grans de tres anys i a una hora a partir dels set anys”. I en nens més petits? “La resposta més sòlida -afirma- l’aporta l’Acadèmia Americana de Pediatria: «S’ha d’evitar al màxim l’exposició de menors de dos anys a les pantalles». No hi ha cap benefici conegut de veure la televisió abans dels dos anys, encara que vegin els mal anomenats programes educatius ”. Pam.

stats