Oriol Canals: "El millor pare del món segur que la caga, com a mínim, uns quants cops al dia"

BarcelonaCrec que s’està embolcallant nens i nenes d'avui, protegint-los excessivament: res d'exàmens, res de proves, res que els pugui suposar un mal de cap o una incomoditat. Això pot generar adults sobreprotegits. A mi tampoc m'agraden els exàmens, però en faig cada dia. Tots en fem cada dia.

Cert.

— Sento ser pessimista, però, si el món no va canviar després de la covid, ja no canviarà. La meva visió és que hem anat a pitjor, cap a una societat més hostil, individualista i egoista. A casa, procurem que el Max sigui un bon xaval, amb consciència social, però sense amagar-li que la vida està plena de bastons a les rodes i que haurà de pedalar molt i molt fort per tirar endavant. Sempre estarem per ajudar-lo i guiar-lo, però cal que s'espavili sol.

I ell, com veu el món?

— Observa el món de manera diferent de com jo ho feia a la seva edat. Per a ell, per exemple, el món és molt gran. No s’acaba a Barcelona com em passava a mi. Té clar que potser ha de marxar fora a treballar. Si amb deu anys ja té aquesta mentalitat, no sé quina tindrà als vint-i-cinc. Ara, amb un parell de clics és a Chicago, a Tòquio o a Buenos Aires.

Quina música compartiu?

— A mi l’òpera m’agrada moltíssim, sobretot la litúrgia, tot i que amb el Max no me n’he sortit, de moment. La veu molt allunyada, per a gent gran. Però ja parlem de pop-rock. Entenc que ja es tracta una mica d’això. Que ell tingui els seus propis gustos. Si jo no tinc els gustos del meu pare o la meva mare, per què ell hauria de tenir els meus?

En què us assembleu, tu i el teu fill? 

— A banda que som tots dos com dues gotes d'aigua, el meu fill és un nen que sempre prova i al qual cal posar-li límits. Jo, pel que recordo, era ben bé igual. Era bon xaval, amic dels amics, rialler, sempre fent pinya, però constantment se m'havia de recordar on estava la línia vermella. Ell és igual. Per tant, mirem de donar-li pautes i d’assenyalar-li el límit uns metres abans que hi arribi.

Què et sorprèn, observant-lo?

— Em cau la bava veient com evoluciona, com pensa, com creix. Miro enrere i és inevitable sentir nostàlgia, però crec que ara m’ho passo molt millor amb ell que quan era petit, amb tres, quatre o cinc anys. I moltíssim millor que quan era un nadó. Em meravella veure que no és la mateixa persona que fa, potser, uns mesos o uns anys. I, per què no dir-ho, que de les llavors que vam sembrar amb ell fa un temps ara en surten els fruits: la constància, l’educació, l’estudi. Amb la paciència imagino que encara hi hem de treballar.

Quan observes un fill que juga amb amics, hi veus coses que no veus a casa.

— Sí, sí. M’ha passat. Pots veure una part desconeguda d’ell. Crec que són més purs, més autèntics. Observant-los així, els hi veus algunes virtuts i també defectes que cal corregir. M’agrada molt observar el seu comportament quan creu que no el miro. I si hi ha alguna cosa que no m’ha agradat, després li cau alguna xerrada de reflexió.

En quins aspectes procures esforçar-te?

— En les preguntes inesperades. De sobte, abans d’anar a dormir, em pot preguntar: “papa, què és el porno?”, “n’has vist?”, “t’agrada?”. Collons, nen, penso. Després d’una jornada laboral, a vegades toca respondre preguntes incòmodes. I les que vindran, suposo. Però ja es tracta d’això. Les qüestions sobre sexe comencen a treure el cap i és una d’aquelles coses en les quals no et voldries equivocar. Mirem que sigui de manera natural, però mai saps si l’estàs encertant. Intentem, sempre, deixar anar un missatge: “Mai has de fer una cosa que una altra persona no vulgui”.

Què no estem fent prou bé?

— Crec que hi ha una sobredosi d’informació i consells. Els llegeixo i escolto perquè estar informat forma part de la meva feina com a treballador d’un mitjà de comunicació, però admeto que faig cas de molt pocs consells. A casa procurem aplicar el sentit comú i, si pot ser, combinar-lo amb humor. No crec que llegir-ho tot i intentar aplicar-ho tot sigui bo. El pare perfecte no existeix. El millor pare del món segur que la caga, com a mínim, uns quants cops al dia. En aquest sentit, recordo que l’enyorat Carles Capdevila deia que “els nens no tenen manual d’instruccions”.