Núria Figueras: "Els meus fills diuen que soc una mare que els controlo poc"

BarcelonaA casa som cinc i una gossa, i vivim amb cinc tempos diferents. Cadascú va al seu ritme i, tot i estar cada fill en un moment vital diferent, ja són tots autònoms. En general, la vida quotidiana ha deixat de ser tan estressant com quan eren petits i això m’ha permès tornar a escriure. Això sí, he d’anar a la biblioteca, perquè a casa sempre hi ha força rebombori.

El llibre es deu inspirar en aquest rebombori.

— En Martí Multitasca neix de l’observació del dia a dia de pares i mares que treballem i maldem per compaginar tots els fronts oberts que tenim. Quan els nens són petits vius amb una mena de desassossec constant. És difícil fer-ho tot sense perdre els nervis. Fem mil coses alhora: aprofitem els trajectes amb metro per demanar hora al metge, pleguem roba mentre fem el sofregit i de camí cap a l’extraescolar comprem un regal d’aniversari per no sé qui. I l’endemà és sant tornem-hi. És esgotador!

Sempre tens el cap en un altre lloc.

— De vegades, quan pregunto a un fill com t’ha anat el dia? i comença a explicar-m’ho, si no ha fet res fora del normal, sense voler desconnecto i començo a pensar què faré per sopar. I tot seguit m'adono que no sé què m’acaba de dir. I, el pitjor de tot és que torno a preguntar: què, com t’ha anat el dia? I clar, em diuen: Mama, que t’ho acabo d’explicar. Aix!

A casa, com us organitzeu?

— Fem llistes per tot, llistes inacabables en les quals, quan ratlles alguna cosa, ja n’has afegit quatre més. De vegades sembla que només fem les coses per poder-les ratllar de la llista i dir fet!

Tens fills d'edats diferents. Això ho complica tot.

— Fa que mai no anem ben bé tots alhora. Passa que s’allarga molt tot: hem estat gairebé vint anys anant a buscar a un o altre a l’escola. Però crec que també té avantatges. Cadascú té el seu rol. Hi ha menys gelosia entre germans. Les baralles de quan són petits de seguida s’acaben. I un altre avantatge: els grans de vegades fan de pares, i això també dona certa tranquil·litat. Quan els pares no hi som, hi ha bona sintonia entre els tres, es preocupen els uns dels altres.

Cada nou fill és una mica més fàcil d'educar.

— Els germans grans obren portes als petits. La petita s’ha beneficiat molt del fet que amb ella ja no patim tant, pel fet que ja hem viscut les dues adolescències dels més grans.

En què patiu menys?

— En qüestions d’horaris, som molt més flexibles. Ara ella pot tornar a casa molt més tard del que hauríem deixat al gran. I això desperta tota mena de crítiques i enveges, naturalment. És una mimada!, li diuen.

De quins hàbits familiars et sents més satisfeta?

— Només hem aconseguit petites fites i a còpia de gastar molta saliva, com ara que posin la roba bruta al cabàs, que recullin les tovalloles de terra o que treguin les vambes del mig del pas. Ah, i que donin menjar a la gossa. Aquests són els meus grans èxits.

I fracassos?

— A casa no hem posat gaires normes, la veritat sigui dita. Vam intentar fer un plàning de qui parava i desparava taula i ho vam mantenir un temps, però al final, qui realment penca som el seu pare i jo. Potser del que estic més satisfeta és que hi ha un bon ambient, que ens comuniquem força i entre setmana intentem sopar sempre junts, sense el mòbil a taula.

El mòbil és un altre gran tema.

— El mòbil els xucla i t'adones que, de cop, deixen de fer moltes coses que abans feien, com ara jugar, llegir, parlar, dibuixar. Els meus fills consideren que soc molt exagerada en aquest tema, però per mi és l’origen de molts mals. Quan els veig tantes hores mirant la pantalla, em desespero i de tant en tant crido: ja n’hi ha prou de mòbil! Us llençaré el mòbil! Ells aixequen el cap, em miren, esperen que em passi l’enrabiada, i quan em giro ja hi tornen a ser.

Com et defineixen, els teus fills?

— Tots tres coincideixen en el fet que soc una mare massa enganxosa, que els controlo poc i que em motivo massa. Per ells no està ben vist ser massa motivat. I també diuen que les meves bromes no fan gràcia i que, a sobre, ric dels meus acudits. No hi estic gens d’acord. Sí que fan gràcia. També diuen que soc una mare alegre, tot i que acostumo a cremar el sopar perquè jo, ho reconec, també em distrec mirant el mòbil.