Anna Punsí: "És impossible assumir el dolor de tothom"

BarcelonaReconec que des que soc mare i m’estic fent gran, em costa més marcar distàncies. M’afecten molt els crims de menors i tot el que té a veure amb persones vulnerables o indefenses, també em passa amb les històries de maltractament animal.

T'afecta a tu i també deu afectar el teu fill.

— El meu fill sap que treballo en programes en què es parla de crims. Un dia muntava un dels capítols i el tenia a la falda i suposo que ell captava algunes coses en les entrevistes i em va preguntar: tot això que expliquen, és de veritat?

Com et protegeixes, tu, de la teva feina?

— No hi ha cap fórmula, realment. M'ajuda sovint el fet de no conèixer personalment les víctimes o el seu entorn. Però després d’escriure L'amor que sempre queda m’he adonat que quan tens a prop les víctimes i hi parles amb profunditat ja és impossible no endur-t’ho a casa. Em passa també amb Crims. De tota manera, s’ha de mirar de distanciar-te una mica perquè és impossible assumir el dolor de tothom.

En el llibre hi ha morts molt pròximes.

— Sento molt pròxima la mort de l’Eva, que era la germana de la meva millor amiga de tota la vida, l’Olga, i vaig viure al seu costat el diagnòstic del càncer i l’evolució d’aquesta malaltia cruel que se la va endur amb 34 anys sent mare d’un nen de només quatre anys.

Que dur.

— L’Olga i jo sempre teníem com pensaments màgics on canviàvem el final de la història, però, de cop, topes amb la dura realitat i la impotència de no poder fer res. No es parla gaire del dol pels amics.

Segurament el teu fill t'ha fet alguna reflexió sobre la mort.

— Quan tenia quatre anys em va dir que ell volia que ens quedéssim com estàvem, que els seus pares no es fessin grans, que els avis no marxessin mai. Un cop, al costat del balcó, ens va preguntar què passava si saltava a baix. Li vam dir que es mataria. No li podíem endolcir les conseqüències d’una cosa així.

En quins aspectes de la seva educació poses més atenció?

— Intento que sigui molt respectuós, que no jutgi els altres. Li dic que no ha de fer als altres res el que ell no voldria per si mateix. I que sigui empàtic, que es preocupi pels companys, que se sàpiga espavilar i tingui criteri propi. Que expressi les pors per rebaixar-ne la importància.

Cert.

— També intento respectar el que li agrada, mirar dibuixos junts o jugar una mica amb la tablet. No vull ser radical en res i no m’agraden les prohibicions. Tot s’ha de poder fer en la justa mesura. I m’agrada que em demani permís per poder fer servir pantalles. I també m’agrada molt que s'adoni que és important passar estones amb els avis, perquè no hi seran per sempre i té la sort de tenir-los a tots quatre.

Ets periodista. Què et sorprèn de la manera com es mira el món?

— Per ell el món encara és un lloc amable. Li fem veure que és afortunat d’haver nascut en una família que l’estima i que el pot alimentar. Fa dos anys em va acompanyar als campaments sahrauís a Tindouf i em va cridar l’atenció que, malgrat l’extrema pobresa i la manca de serveis i d’higiene, el meu fill sempre em deia que aquell era un lloc molt maco.

Per què ho deia?

— Allí els infants no tenen els nostres prejudicis i veia que corrien descalços per la sorra, reien tota l’estona i dormien tots junts amb els seus pares en una mateixa habitació. Ell tenia aquesta mirada tan neta de la infància que sap quedar-se amb l’essència.

En quins aspectes tens la sensació d'anar a contracorrent?

— Potser en l’aspecte justament de parlar de la mort amb tanta claredat. No sé si vaig a contracorrent. Però crec que sempre he parlat a en Gregal de tot amb molta franquesa i de forma directa, sense fer servir massa eufemismes. La mort forma part de la vida. No vull que visqui amb por. Al contrari, vull que sigui conscient que és fugaç i que l’ha de viure intensament. Espero que quan sigui gran no hagi d’anar al psicoanalista. No li parlo pas d’això, sempre. Només faltaria. Però si surt el tema o mor algú proper, li explico clarament perquè no vull que sigui un tema tabú. La imaginació dels nens quan no tenen informació és desbordant.

Què us fa riure, últimament?

— Hem rigut de valent dient ximpleries amb un idioma inventat.