Mare de quatre nois

“Per escriure-ho, t’hauràs d’obrir una mica”, m’han dit. I aquí estic, disposada a compartir el que ha estat ser mare de quatre nois i tenir una família nombrosa en ple segle XXI. I això que quan tenia 14 anys em van diagnosticar ovaris poliquístics i em van dir que em costaria molt aconseguir un embaràs. Futures mares, hi ha esperança. Aquesta és la meva història en què, cada dia, ho faig com puc.

Marc (fill 4)

Ser la mare del Marc ha estat facilíssim. Com més fills tens, més bé es porten i més bé dormen. Això sí, anunciar el quart embaràs va ser un escàndol. Quatre, esteu bojos, voleu un equip de futbol, compreu-vos una tele. A les parelles sense fills la gent els tortura preguntant quan “s’animaran”, però als que en tenim molts tampoc ens ho posen fàcil. I quan deia que era un altre nen, els somriures es congelaven, els rictus facials semblaven injectats en bòtox i ningú sabia què dir. Els comentaris eren més semblants al condol que a la felicitació. "Un altre nen, oh". I després de quatre cesàries, el Marc era el punt final de la meva presència al quiròfan oberta en canal.

Però no era “un altre nen”. Era el Marc, la persona més feliç i més autònoma que conec. El veig passar per casa i penso: "Qui és aquest? Ah, el Marc. Que gran. Quant fa que no es deu banyar? Vaig a mirar-li les ungles que les deu portar fatal". Amb el quart m’he relaxat del tot i no hi ha cap estudi que ho verifiqui, però diria que com menys a sobre estem, més llestos es tornen. Tot això de la hiperpaternitat, dels pares helicòpters, de la presència plena, d’educar en positiu... no ho he fet. Ni tan sols estic al grup de whatsapp de la seva classe. De fet, és culpa de la meva amiga Anna, també mare de quatre nois, que em va donar el millor consell del món: deixa’ls fer. I això he fet: he donat ales en comptes de fer niu.

Pau (fill 3)

“Què estàs fent? Què escrius? Que soc el pitjor fill, no? Doncs has de posar que els fills t’hem ajudat molt, sobretot quan el papa estava a l’hospital”. Poc més puc afegir que sigui així de brillant i d’important. Els fills m’han ajudat molt i m’han simplificat la vida: ja mai més he tingut dubtes de qui tindré al meu costat en els moments difícils. El Pau és un geni. És el fill més creatiu, més sociable i més autèntic de tots quatre.

Albert (fill 2)

Crec que la maternitat, per poder-la gaudir, hauria de començar amb el segon fill. Amb el segon ja no mires tota l’estona si respira, fas pocions de Dalsy amb els ulls tancats i ets experta en pagar regals per bizum. L’Albert és un tipus tranquil i em va donar la pau que necessitava després del daltabaix de passar de zero a un fill. De petit va tenir una infecció que el va portar a l'UCI de Sant Joan de Déu i em va fer patir com mai. I sempre dic que no m'hauria importat tenir un cinquè fill si em convalidessin totes les malalties. Encara que, amb quatre fills, també em podrien convalidar dos cursos de pediatria. Per cert, i ara que no em sent ningú, l’Albert és el meu fill favorit. Ah, que tens un favorit? Totes el tenim. Però aquest és un altre tema.

Adrià (fill 1)

Em va fer tanta il·lusió quedar-me embarassada del primer. Penseu que fa uns anys encara es parlava de ser mare molt en positiu i cap amiga m’havia fet el gran espòiler de la vida: ser mare és brutal, però la maternitat és un horror. No pots conciliar bé, dorms fatal i pateixes molt. Per sort tot allò de la superwoman ha passat a la història i hem après a no arribar a tot sense sentiment de culpa.

Quan vaig tenir l’Adrià, vaig passar una depressió de cavall, no pas per culpa del fill que va arribar, sinó per la part de mi que va marxar. Vaig viure com un dol el fet d’haver perdut la vida lliure i despreocupada. Allò em va venir molt gran. Reconec que no vaig gaudir gaire de l’Adri petit, però ho he compensat molt, després. Ara té 17 anys i és insuportablement adolescent, però té un sentit de l’humor que m’encanta i és el fill que més s’assembla a mi.

Amb ells a la meva vida no m’he avorrit mai. Són el més important, però no l’únic que és important. Tenir família nombrosa és caríssim, esgotador i un repte per a les cordes vocals, però no ho canviaria per res del món.