Mai faré petons a la boca als meus fills

BarcelonaAbans de ser pare del meu primer fill tenia tot un seguit de temes relacionats amb la paternitat que, ja sigui per prejudicis o per falta d’informació, tenia claríssim que no permetria. Res de mòbils ni tauletes (en especial quan anem als restaurants), no posaria arracades, els animals es dirien pel seu nom (res de guaus ni miaus) o no els faria petons a la boca. I d’aquest últim punt és del que vull parlar aquí.

Cada vegada que veia un pare o a una mare fent-se petons a la boca amb els seus fills, m’assegurava a mi mateix que això jo no ho faria mai. I era una qüestió que havia comentat amb la meva parella, que n’havíem parlat, i ella també pensava el mateix. De fet, quan alguns dels meus amics ho feien amb els seus fills, els preguntava el motiu pel qual ho feien i sempre generava un gran debat amb posicions bastant enfrontades. La meva postura era claríssima, ferma i inamovible: absolutament en contra, si mai soc pare no ho permetré.

Sé que per molta gent és una mostra d'afecte com qualsevol altra, com un petó a la galta o una abraçada, però és un gest que a mi no m’agrada, que m’incomoda. I no ho dic per temes sexuals o higiènics, senzillament em genera inquietud. Doncs bé, ara deu fer cosa d’un parell de mesos que el meu fill, després de posar-lo al llit, de llegir-li un conte i de fer-li el petó a la galta de bona nit, em va demanar, tot rient: “Papa, ara també et vull fer un petó a la boca de bona nit”. I se’m va tirar a sobre per fer-me’l.

Em va agafar per sorpresa, sense temps de reacció. Vaig quedar un punt desconcertat, però no hi vaig donar més importància. Però l’endemà es va repetir. I des d’aquell primer dia, quan el poso jo a dormir, m’ho segueix demanant. Només a mi, no a la seva mare, i només quan anem a dormir, la resta del dia els petons sempre a la galta i mai ha volgut fer-ne a la boca.

Com un joc

Després de parlar-ne amb la meva parella el que vam decidir va ser preguntar-li a ell el motiu de voler fer-me petons a la boca.

• “Per què vols fer el petó a la boca al papa abans d’anar a dormir?”
• “No ho sé. Perquè sí. Perquè vosaltres també us en feu”.
• “Però saps que els petons a la boca no s’han de fer, oi? Que no te n’han de fer i no n’has de fer. En fas a algú més?”
• “No, no en faig a ningú més”.
• “Però tu saps que els petons a la boca només s’han de fer si tu vols i l’altra persona vol?”
• “Jo sí que vull! I tu vols?”

Que ell no hi doni importància em tranquil·litza, ho veu com una cosa natural a casa i prou, com una mena de joc. Però no m’ho puc treure del cap i envio una nota d'àudio al meu grup d’amics preguntant si ells es fan petons a la boca amb els seus fills. Vull trobar complicitat. Tots em diuen que no. Alguns perquè no els agrada, d’altres per evitar normalitzar-ho i uns també em diuen que és per prevenir possibles abusos sexuals infantils. Ara bé, la majoria també admeten que als seus fills i filles, en moments determinats, els fan petons a la boca, que també els hi demanen perquè ho veuen a casa.

No estic sol, veig que la qüestió és bastant generalitzada. Ara, i després de parlar amb el meu fill i fer un petit estudi de camp, em tranquil·litza saber que per a ell això de fer-me petons a la boca sigui més un joc que no pas una altra cosa, i això fa que no ho freni, tot i que a mi em segueix generant un punt d'incomoditat que no sé desxifrar. Espero que sigui una cosa passatgera i que aviat li passi perquè, això dels petons a la boca, no vull que s’uneixi a la llista de coses que deia que mai faria quan fos pare d’una forma permanent.