Pau Miró: "Hi ha certes coses que, fora de l’àmbit familiar, seria impensable suportar"

BarcelonaUn dels principals problemes que tenen els personatges d’Expulsió són les expectatives que el pare i la mare van projectar en els fills. És una qüestió de maduresa desprendre’s d’aquest pes, però no és tan fàcil fer-ho, si els progenitors han estat dues persones amb una trajectòria professional destacada i reconeguda. L’ombra, en aquest cas, és més allargada.

L'ombra dels pares sempre és allargada. Molt ben vist.

— Com a pare, m’agradaria poder fer les coses tan bé com les han fet els meus. Han estat sempre presents, però en un segon pla. Aquest equilibri és molt sa, però també és difícil d’aconseguir.

Tens un germà més petit.

— És un bon paio, un bon amic, un bon germà i un bon músic. És algú que sap donar la justa transcendència a les coses, ni més ni menys. Va tenir la sort de rebre una bona educació a casa, però no ha reproduït els models que es va trobar. N’ha creat de propis. I jo, que tinc l’ànima plagiadora, estic atent, intento aprendre’n. És important llegir els pares entre línies i no literalment.

Expulsió és una crisi entre germans.

— Sembla que els germans hagin estat esperant la mort dels pares per poder sincerar-se entre ells. És un tema delicat, aquests trencaments entre germans són dolorosos, però ho he volgut jugar des de la ironia. La idea tradicional de família, de vegades, genera relacions estrambòtiques. Hi ha certes coses que, fora de l’àmbit familiar, seria impensable suportar. És positiu que es repensi el concepte de família perquè hi ha moltes esquerdes en el model que hem heretat. Jo no ho he fet, soc molt més convencional del que vull admetre.

Vas ser pare tard.

— Però en tenia moltes ganes i em feia molta il·lusió. Tenia clara una cosa: volia ser un pare present i em penso que això ho he aconseguit, ara he d’intentar no ser un pare pesat. Quan va néixer la meva filla, de manera espontània, es van reordenar les meves prioritats i la meva vida anterior es va dissoldre com un terròs de sucre.

Què vol dir, ara mateix, fer de pare?

— És com aprendre una cançó que canvia constantment, un dia canvia el to, un altre la lletra, però has de continuar cantant, encara que desafinis una mica.

Què t'agrada especialment?

— Preparar l’esmorzar amb ella i esmorzar mentre planifiquem el dia és un dels meus moments preferits.

Quins aprenentatges et semblen valuosos?

— Algú que em conegui una mica se sorprendrà, però penso que les maneres són molt importants. Saludar l’altre quan et saluden, dir bon dia i bona tarda, gràcies i de res. Sortir pentinat de casa, seure bé a taula, no interrompre, etc. A vegades tinc la sensació que vaig néixer al segle XIX.

Què et preocupa?

— L’educació emocional és el més important, totes les eines que la meva filla vagi adquirint la podran ajudar en un futur. Com a pare, és important aprendre a relaxar-se, a no ser tan autoexigent. La idea que la nostra època era millor que el món actual em sembla una trampa. No hem de caure en el catastrofisme. El que més em preocupa és preocupar-me massa.

Com t'ha canviat la teva filla?

— La vulnerabilitat d’una nena de quatre anys m’ha fet mirar-me els altres, els adults, intuint aquesta vulnerabilitat. Des que ha nascut la Lila em miro els altres amb una mica més de paciència, amb una voluntat d’intentar entendre més l’altre. És un exercici una mica esotèric, però de vegades llegir entre línies és necessari.

És una meravella veure com algú aprèn a parlar, oi?

— Jo al·lucino molt amb el llenguatge. Com va sumant paraules al seu vocabulari. I quan comença a construir ficcions, encara al·lucino més. Veig com van apareixent els mecanismes de coherència interna en els relats que s’inventa. Veure tots aquests engranatges en un estat pur és un regal, i un aprenentatge.

No sé si vas anotant coses que diu. 

— La seva etapa més poètica va ser quan tenia entre dos i tres anys. Vam apuntar algunes frases. "La mare alimenta el temps". "El que hem dit s’ha quedat al so". "Així és el món, dormir i despertar-nos".

Cert, Lila. És exactament això.

— Un dia, mentre fregàvem els plats ens va dir: "Fregar no alimenta". I un altre dia: "M’eixugo la tristesa al sofà".