Fernando Lalana: "He sigut un pare poc exigent, la meva dona va fer de policia dolent"

BarcelonaHe sigut molt poc patidor. Quan em vaig fer escriptor ja vaig decebre totes les expectatives que els meus pares havien dipositat en mi, així que en ser pare no vaig fer-me plans respecte a les filles, a banda que fossin raonablement felices mentre visquéssim junts. Tampoc van ser, però, noies problemàtiques. Van ser bones estudiants i, que jo recordi, no van intentar assassinar-me mentre dormia.

En què t’hauries hagut d’esforçar una mica més, com a pare?

— He sigut un pare afectuós, però poc exigent. La meva dona va ser més conscient de la necessitat d’establir normes i va fer de policia dolent. Encara em recorda que els hauria d’haver inculcat una mica més d’estima per l’ordre. Totes dues són terriblement desordenades.

No sé si els pares influïm tant com volem creure.

— Crec que nosaltres només cal que posem els mitjans i creem un entorn adient per tal que els fills vagin formant-se a si mateixos. També considero que la formació és important, però no el més important. Coses com el talent, les habilitats socials, l’extracció social o la sort acaben influint moltíssim. Malgrat tenir un cap molt bo, la gran no va voler anar a la universitat i avui li va força millor que a la seva germana, que és llicenciada amb màsters i parla no sé quants idiomes.

A la biografia de la web d’Edebé aclareixes que cap filla ha volgut ser escriptora.

— Quan feia xerrades als centres escolars, sovint els alumnes em preguntaven si les meves filles eren o volien ser escriptores. Jo no vaig seguir les passes del pare i mai vaig suggerir a cap filla que seguís els meus. No m’hauria fet res que ho fessin, però és millor que no. Seguir les passes d’un pare al qual li ha anat bé en la professió sempre és motiu d’enutjoses comparacions.

Després de 30 anys fent de pare, què et sorprèn encara?

— Que se n’alegrin sincerament de veure’ns quan les anem a visitar. Només això ja m’emociona. Els fills estan en aquest món perquè els pares ho hem decidit i tenim una certa obligació d’estimar-los. Però els fills no han decidit néixer. Per això, qualsevol mostra d’afecte per part seva em sembla un regal.

Com s’exerceix la paternitat a llarga distància?

— A l’edat de les meves filles, les maneres de fer de pare són molt senzilles i no depenen gaire de la distància. Es tracta de donar-los un cop de mà quan és possible. La diferència principal és que les transferències són internacionals i en divises. M’encanta que, quan ens veiem, siguin elles les que facin plans, ens mostrin els seus llocs favorits i decideixin on anem a dinar. És un plaer.

Com recordes el moment que van marxar de casa?

— Durant temps vaig continuar fent la compra com si encara fóssim quatre. Encara em passa i, quan faig mandonguilles, si no vull sopar el mateix tres dies seguits, n’he de regalar un tàper al veí. També et resisteixes a tocar res de les seves habitacions, amb l’esperança secreta que tornin. Després, a poc a poc, comença la invasió i quan l’habitació d’una filla s’ha convertit en un traster és que ja has acceptat la seva marxa.

Però hi ha coses que no canvien gens, oi? Per exemple?

— La meva felicitat està molt lligada a la de les meves filles, especialment en sentit negatiu: no podria ser feliç sabent que elles són infelices. I no sento que això canviï gaire. Sí que mentre viuen al teu costat creus tenir major capacitat de trobar un remei als seus problemes. Sigui com sigui, em resisteixo a sentir-me culpable de la seva possible infelicitat. No em passo el dia pensant què hauria pogut fer millor quan vivíem junts perquè tot això ja no té marxa enrere i els remordiments no tenen cap utilitat. Són el càncer de l’ànima. Si els pots evitar, t’estalvies molt patiment.

Hi ha res que recordaràs sempre?

Ja tinc una edat i soc conscient que cap record dura per sempre. Molts dels records els he perdut, fins al punt que un dels millors és un de molt recent, del Nadal de 2021. Va ser el primer sense els meus pares, sense els sogres, ni cunyats o nebots. Només érem tots quatre, el meu gendre i la notícia que la filla gran estava embarassada. Però això de ser avi deixem-ho per a una altra entrevista.