I la meva maternitat també són elles

BarcelonaQuan vaig ser mare per primer cop, fa menys de tres anys, vaig veure clar que havia de demanar perdó a algunes amigues que ho havien estat abans que jo. Perdó per haver qüestionat que els seus fills només dormissin en braços o el collit fins als quatre anys. No en tenia ni idea. No vaig saber intuir –ni de lluny!– el que estaven vivint. Perquè no crec que ningú es faci a la idea del que és ma(pa)ternar fins, aproximadament, el vint-i-cinquè dia seguit sense dormir, entre plors, llet, bolquers, hormones i aquest sentiment visceral d’amor animal.

Van entomar les disculpes amb un somriure còmplice i un: "Què necessites?" I això és una de les coses que més m’han atrapat de la maternitat. Aquesta mena de xarxa invisible, pràcticament secreta, de sororitat entre mares que arriba a uns límits que no podia ni imaginar. Perquè jo ja intuïa que, quan fos mare, algunes amistats es distanciarien (encara hi són, però d’una altra manera); però el que no m’esperava gens era trobar-ne de noves. Jo, que recelava fortament dels grups de postpart i lactància –no sé si per timidesa o ignorància–, ara no sabria què fer sense les amigues que hi he fet.

El primer cop que vaig adonar-me de la força d’aquesta xarxa de dones va ser el dia que una d’elles va creuar Barcelona en metro, en ple postpart i un nadó de 4 mesos al coll, només per portar-me un medicament que jo no trobava a la farmàcia. A la desesperada, havia demanat consell al grup de lactància del CAP i en res la tenia sota casa. Nota per al lector: insisteixo, si uns mesos abans em diuen que estaria en un xat de mares, hauria rigut i ironitzat durant hores sobre el tema... i ara fins i tot formo part de l’AFA de l’escola. Ahà!, la vida posant-me a lloc.

Després van arribar la resta. Coincidíem als parcs del barri, deambulant mig somnàmbules, sense pentinar i a l’espai de criança que unes quantes havien autogestionat. A poc a poc vam passar de parlar dels fills a parlar de la tornada a la feina, dels problemes de cada una, de la logística impossible. I ja no us sabria dir en quin moment es van fer indispensables.

Són l’Iris, l’Helena, la Bet, la Georgina, la Cris, la Nats, l’Àfrica i tantes altres més... mestres, metges, empresàries, enginyeres; dones fortes i generoses totes. Les nostres trobades són un espai de riures, de relativitzar i de suport indispensable. D’estar amb els petits i compartir aquesta experiència boja. I, siguem sinceres, també de sopars sense nens, de copes de vi salvadores i calçotades i paelles reparadores en família.

Sembla un tresor

I ara, on no arriba una hi arriba l’altra. "Si tens molt lío a la feina et recullo la peque i me les emporto a les dues al parc"; "Seu i descansa, que estàs de set mesos; jo vigilo que la teva no salti daltabaix del tobogan"; "Com ha anat al metge?" I la xarxa no acaba en elles. Al barri també hi ha grups autoorganitzats de canguratge, per deixar les criatures si tens un imprevist, d’intercanvi de roba i joguines i també de passejades, per a qui vulgui compartir les llargues hores del postpart. En total, una vuitantena llarga de mares en xarxa disposades a ajudar-se. Tot plegat em sembla un tresor, una pota més del preuat teixit de barri i també un triomf del feminisme. Gràcies a totes elles la meva maternitat ha sigut més comunitària, més fàcil i més feliç.