Per què carai tenir tres criatures?

BarcelonaQue el món no està pensat per a famílies nombroses ja ho podíem intuir. Només cal anar a comprar iogurts al supermercat per comprovar que els packs són de 4, i que si en vols 5, n’hauràs de comprar 8. A la següent nevera trobaràs les hamburgueses envasades de quatre en quatre. I així passadís rere passadís. El mateix passa amb els cotxes: la majoria no tenen cinc places confortables ni espai suficient al darrere per encabir-hi tres cadiretes sense que algú surti disparat o s’hagi d’amputar una mà per cordar-se el cinturó.

I la història es repeteix quan busques una habitació familiar d’hotel: tenen 4 llits, i si trenques la regla de l’establert, a algú li tocarà passar per la tortura del plegatín, perquè heu anat de xulos, i se us ha acudit la santa idea de tenir tres criatures, i ara ho heu de pagar car dormint encara pitjor del que ja dormiu habitualment.

Diu la teoria (gens científica i molt popular) que el primer fill el tenim per l’instint: les ganes de convertir-nos en pares i mares. Aquest despertar tan animal que a alguns éssers humans ens reclama procrear. Si s’ha sobreviscut sense ensurts forts a la primera fera, aleshores la segona criatura sovint es té sense pensar-hi gaire: es viu com un regal per a la gran, per arribar a l'estàndard exigit socialment de ser quatre (i si a més s’aconsegueix la parelleta, molt millor). I així l’hereu o la pubilla no estaran mai sols i ja tindrem el títol oficial de família tradicional. Se’n diu fer les coses com Déu mana, no?

I el tercer, per què?

Quan ens plantejàvem de manera definitiva si engrandir la família o quedar-nos amb dues filles, la meva parella va preguntar a persones que estimem i que tenen tres criatures (o són tres germans), quins creien que eren els motius que et porten a ser família nombrosa.

Van sorgir comentaris de tota mena. El pragmàtic (i irònic) que deia que ho fas pels descomptes, o la que deia que ho fas perquè els tercers són els millors. També ens van dir que el fet que hi hagi més criatures que adults a casa fa que la família tingui molta més vitalitat, i que mola molt. Un altre reia dient que avui dia, si en tens tres és perquè ets de l’Opus Dei… o que anant a buscar el segon t’ha sortit bessonada. O que el tercer el tens simplement perquè en tens ganes, perquè sents que la família no està completa. Afegia que amb els tercers gaudeixes molt més de la criança, perquè saps com va, i també saps que és l'última vegada.

La veritat és que no tinc clar el perquè d’embolicar-nos a tenir la tercera filla, però recordo que ara farà gairebé set anys vaig trobar un conegut que feia temps que no veia. Durant les preguntes d’intercanvi i posada al dia pertinents, em va explicar que acabava de ser pare de bessonada, precisament. Nosaltres acabàvem d’estrenar-nos en això de la criança, però el nostre debut havia estat més convencional, i només miràvem de sobreviure amb l’arribada d’una puça. Va explicar-me que, amb l’arribada del doblet, a casa seva tenien el doble de probabilitats de tenir una criatura plorant. La seva cara de cansament mostrava que aquests primers mesos estaven sent apoteòsics. En aquell moment vaig pensar (però vaig callar, perquè no era el moment) que també tenia el doble de probabilitats de tenir alguna criatura rient. Perquè si hi ha alguna cosa indiscutible és que com més serem, sempre, sempre, més riurem. A casa se’ns han triplicat les opcions.