Els fills no són una peça d’argila a la qual has de donar forma

La paternitat t’ho capgira tot, però no sempre de la manera que et diuen els llibres. De fet, els llibres (o les webs, o els tallers o el que sigui) l’encerten més aviat poc, perquè han de donar una visió genèrica del que vol dir ser pare quan, en realitat, és un procés personal i intransferible que segueix unes normes particulars en cada cas.

És cert que hi ha unes veritats universals, i potser la que és més òbvia és que les criatures són esponges que absorbeixen tot el que tenen a prop. Per això una de les primeres sensacions que tenen els pares (després d’assumir el pes de la responsabilitat d’haver-te de fer càrrec d’algú que depèn totalment de tu) és la de ser mestres dalt d’una tarima davant d’un alumne que s’empassarà tot el que diguis i facis.

Superat el pànic inicial que et fa pensar cada moviment dues vegades per evitar que el nano agafi els teus mals hàbits (no et fiquis el dit al nas!, no parlis amb la boca plena!), la vanitat pren el control i t’adones que això també vol dir que tens l’oportunitat perfecta de fer de Pigmalió i ensenyar-li el que a tu t’ha portat anys descobrir que és el millor que hi ha en aquest planeta.

Aquesta tasca s’ha de dissenyar amb cura. A partir dels set o vuit anys, quan la comunicació passa a ser més bidireccional, i amb un esperit purament altruista, traces el pla perfecte per transmetre-li la teva herència sentimental al plançó que corre per casa sense sospitar el que està a punt de caure-li a sobre. Al cap i a la fi, aquesta és una part tan important de la seva educació com aprendre les taules de multiplicar.

Aquí és quan els pares comencen a portar els nanos al futbol, a fer escalada, a trescar per les muntanyes o a qualsevol altra activitat que ells creguin que és imprescindible que la següent generació de la família perpetuï. Això inclou també el llegat cultural. I, sense que s’adonin que han anat a parar a una filmoteca amb un programa rigorós d’adoctrinament, els sotmets a cicles de l’Estudi Ghibli, temporades senceres de Bola de drac, les obres completes de John Hughes i Spielberg i, envalentit per l’èxit, fins i tot t’atreveixes amb clàssics com els germans Marx, els monstres de la Universal o els Monty Python.

Una lliçó constant

L’experiment sol anar bé a l’inici, si més no en aparença, però ben ràpid tot es torça. No vaig aconseguir mai que passés de les primeres planes de qualsevol Tolkien, i això va ser el primer avís que el pla no anava com havia calculat. Vaig fallar també amb Star Trek (com podia no adorar el capità Kirk?), i aquí vaig començar a preocupar-me. Però em va despistar amb un cert interès per les sagues de Star Wars i la Marvel. Poc sospitava que la revolució s’estava coent.

I arriba el dia que li poses per enèsima vegada algun tema de Pink Floyd, a veure si per fi hi entra, o li cantes les meravelles dels Blake i Mortimer i ell et diu que mira que bo és el concert número u per a violoncel de Xostakóvitx, o per què no et llegeixes aquest còmic del Heartstopper. I et preguntes d’on surt, tot això.

I t’adones que el teu fill no ha sigut mai una peça d’argila a la qual has de donar forma, sinó una escultura, imperfecta i sempre en construcció, que s’ha fet a ella mateixa i que no té res a veure amb el que t’havies imaginat que hauria de ser.

I descobreixes que ser pare, més que ensenyar, era aprendre. Des del principi era una lliçó constant on l’alumne no era ell sinó tu. Ha sigut ell qui t’ha fet descobrir constantment coses noves i qui t’ha donat forma. I en aquest instant, finalment, tot té sentit.