Una família trencaclosques: tot i que era difícil, les peces han encaixat

BadalonaEns trobem a casa de la Carme, a Badalona, en una tarda de molta xafogor. La Carme ha preparat un pica-pica d’embotits i formatges. La Karina, que ve des de Castellterçol, ha portat unes galetes boníssimes. A la trobada hi regna un ambient d’alegria, en gran part centrat en l’Hug i en Roger, els bessons de vuit anys. Els pregunto què és el que més els agrada de l’àvia. “Que ens deixa fer moltes coses i que ens deixa triar el menjar [els agrada molt el sushi]. I que és molt divertida”.

La Carme es va casar molt joveneta i amb vint anys ja tenia un fill, en Jordi, el pare dels bessons. Quan els seus pares es van separar, ell tenia sis anys. S'enrecorda dels dibuixos animats que feien a la tele el dia que li van dir. “Recordo molta tristesa. La mare marxava de casa. Després, em va costar acostumar-me als canvis de casa. La sort més gran que tinc és que ells dos sempre van tenir una relació molt bona. Anaven a l'una i mai no parlaven malament l’un de l’altre. Més endavant, quan tots dos van refer la seva vida, tot va anar molt bé”.

La Carme es va casar per segona vegada i va tenir en Ferran. Ell també recorda quan els seus pares es van separar. Tenia quinze anys i va tenir una època molt rebel. Els dos germans es porten tretze anys i van conviure poc temps. Tot i així, tenen una bona relació fraternal.

Mentrestant, el primer marit de la Carme es va casar amb una noia gallega vint-i-cinc anys més jove que ell, la Karina. “El meu pare s’ho va agafar malament, deia que em casava amb un home de la seva quinta, però quan va néixer la Laia tot es va arreglar”, explica la Karina. El dia que va néixer la Laia, a l’hospital –recorda l’Anna, la dona del Jordi– les infermeres li ensenyaven a canviar els bolquers a en Jordi, perquè es pensaven que el pare era ell. Riuen. “És que només es porten dos anys la Karina i ell!”

Pregunto a en Jordi i la Laia –germans de pare– quina mena de relació tenen, portant-se trenta-un anys. “En Jordi és un germà especial: els meus amics flipen i em diuen que com pot ser que tingui un germà tan gran. Només tenia sis anys quan em van fer tieta!” “Quan va morir el meu pare em vaig plantejar si li havia de fer de pare, a la Laia, però vaig entendre que no. Soc el seu germà. Però procuro cuidar-me’n”.

Una família, dos matrimonis

La família creada entorn dels dos matrimonis de la Carme són una colla ben avinguda, que aprofiten qualsevol excusa per trobar-se i passar una estona junts. És probable que la Carme sigui la que ha creat aquesta manera de fer: amb els seus tres germans, es veuen puntualment per sopar un cop al trimestre (una vegada a casa de cadascun). El “sopar de germans” és la cita ineludible, que s’afegeix a les moltes ocasions que es veuen de manera casual o amb altres persones.

El fill petit de la Carme, en Ferran, i la seva parella, l’Àlex, admeten que, com que no tenen fills i porten una vida potser més lliure, de vegades els costa adaptar-se al ritme de trobades. “La meva mare sempre voldria que em quedés més estona”, diu en Ferran amb un gran somriure ple de comprensió. “Les mares sempre voldrien una mica més”, afegeix l’Àlex.

En general, en aquesta gran família, que la Karina defineix com un trencaclosques, sempre hi ha hagut bon rotllo i cordialitat. Ningú no recorda cap gran conflicte. Tots coincideixen que la fórmula que apliquen és el respecte i preservar els espais de cadascú. L’exemple més clar és que quan va néixer la Laia, els seus pares, en Lluís i la Karina, van coincidir a triar la Carme perquè fos la padrina de la nena. Quan l’hi van dir, es va posar a plorar i va aceptar de seguida.

Quan la trobada està a punt d’acabar, la Carme encara és a temps d’explicar una cosa que no fa més que refermar aquest clima de bona entesa que ha regnat sempre en la seva família. “Quan en Lluís i la Karina es van separar, i jo també m’havia separat del pare d’en Ferran, en Lluís i jo vam tenir ocasió de connectar encara una mica més. Ens veiem tots dos sols i ens vam dir algunes coses que, en trenta anys, encara no ens havíem dit. Vam parlar de la nostra separació i vam plorar tots dos. Quan ell va morir, vaig pensar que estàvem en pau i que era molt bonic haver pogut acabar així”.

Al llarg de la reunió, tots els membres de la família han dit que els agrada la família que tenen, que mai no han pensat si haurien preferit tenir-ne una de més convencional. Després de compartir una estona amb ells he de dir que no m’estranya: són una colla que desprèn alegria, bonhomia i amor. Convencional o original, la família que es recolzi en aquests elements serà allò que la família ha de ser, una xarxa que ens ajudi a transitar per la vida.

Es va casar molt joveneta amb el Lluís i amb vint anys ja tenia un fill, en Jordi. Es van divorciar i la Carme es va casar per segona vegada i va tenir en Ferran.

Quan va morir el seu pare es va plantejar si li havia de fer de pare però va entendre que ell era el germà.

Mai no ha pensat si l’hauria preferit més convencional.

Diu que parlar en termes de famílies convencionals o no és antic.

Van tenir una filla, la Laia, que ara té 13 anys. La Karina i el Lluís es van acabar separant.

S’enfadava molt quan els companys d’escola confonien el seu pare amb el seu avi.