Criatures 10/02/2021

Silvestre Vilaplana: “A casa, un fill és més egoista”

3 min
“A casa, un fill és més egoista”

Escriptor i pare de l’Ariadna i l’Arnau, de 17 i 14 anys. Professor de llengua i literatura, ha guanyat el premi Gran Angular de Literatura Juvenil amb ‘La música del diable’ (Cruïlla), una novel·la que et permet escoltar música

— Cada jove viu l’adolescència a la seva manera, intentant adaptar-se a l’entorn i procurant sobreviure en un període en què ha de fer front a un món competitiu, ha d’aprovar uns exàmens per mantenir la pau familiar, ha d’interrelacionar-se amb la gent de la seva edat i sentir-se valorat i, fins i tot, ha d’anar pensant en el seu futur laboral. Tot absolutament inestable.

Observem un adolescent i veiem només la punta d’un iceberg.

— Els pares ho veiem des de fora, tan sols notem les accions que duen a terme, però sota l’aparença més calmada o més vital d’un adolescent hi ha sempre un pensament en ebullició que transita pel dubte, per la passió o per la frustració. En el meu cas, intente posar-me en la pell dels joves, procure comprendre les motivacions i no prejutjar-los. Sé que els sentiments estan més exacerbats i tot sembla prendre ressonàncies tràgiques.

La teva o la meva adolescència, en què van ser diferents?

— Llavors el paper del pare estava gairebé completament deslligat de la criança del fill. No hi havia implicació. La majoria de nosaltres hem estat educats a casa per la mare. El pare només feia un paper de supervisor o de jutge suprem. Ara tenim un vincle més intens amb els fills.

I més angoixant.

— Ens angoixem perquè desitgem per als fills un futur perfecte, ens esforcem per aconseguir un ideal que, de fet, és el nostre. Ells no ens l’han demanat i potser no el volen. Encarem els seus conflictes des del punt de vista d’adults. Pensem que ja ho hem vist tot i no entenem que nosaltres a la seua edat també teníem la voluntat d’experimentar. Ens entestem a dir-los que s’equivoquen i pensem que és suficient, però per a madurar han d’aprendre dels seus errors. Nosaltres no podem fer cap altra cosa que recollir-los quan cauen.

O quan suspenen.

— A vegades parle amb amics que em confessen que no suporten el fill o filla i s’admiren que nosaltres, els professors, siguem capaços de controlar un grup d’adolescents plens d’hormones. Però en realitat no és tan difícil.

Per què?

— Perquè són intel·ligents i saben que el paper que els correspon a l’aula és el d’alumnes, hi estan acostumats des de petits. A casa és diferent. Estan en un ambient on se senten únics i privilegiats i potser actuen amb una major individualitat i un major egoisme. No és que siga un comportament pitjor, és que, de la mateixa manera que els adults, ells també saben diferenciar el rol social en cada situació.

Els alumnes t’escolten, els fills no tant.

— A mi també em passa, i tant. Si he d’explicar-li una cosa al meu fill em resulta molt més difícil que si ho fes en l’aula, perquè la seua actitud no és la d’un alumne, és la del fill que està avorrit perquè el seu pare li explica rotllos que no té ganes de sentir, i a més en la seua habitació, i sovint després de dir-li que la té feta un desastre.

Explica’m un record que faci somriure.

— Soc calb i ja ho era quan el meu fill tenia quatre o cinc anys. Un dia li vam anar a tallar els cabells i ell va demanar que li’ls deixessin ben curts per dalt i llargs pels costats, com el seu pare.

stats