Pere Antoni Pons

“Tenir fills és una explosió sensorial”

Escriptor, periodista i pare del Pau i la Sara, de 4 i gairebé 2 anys. Viuen en un poble de Mallorca. Publica ‘Un arxipèlag radiant’ (ed. enSiola), 18 retrats literaris de personatges de la cultura, l’art i el pensament de les Illes Balears

Pere Antoni Pons és escriptor i periodista / PERE TORDERA Zoom

La meva aproximació a la paternitat ha estat una de les coses més poc teoritzades que he fet a la vida. He anat a veure-les venir, simplement, tenint sempre clar que l’únic que compta és ser-hi i estimar-los. Suposo que això ha estat possible perquè la meva dona i mare dels meus fills és més cerebral i ja cobria el flanc teòric.

Però de dubtes segur que en deus tenir...

La meva virtut ha estat una certa humilitat. N’hi ha que abans de tenir fills tenen molt clar com els educaran. Jo això no ho he sabut i he tingut la convicció que no hi ha fórmules infal·libles.

M’agrada el teu llibre. Què n’has tret, com a pare?

Fent aquests perfils de personatges he confirmat una cosa que de vegades no tenim prou en compte: que els pares i els entorns familiars en què creixem ens configuren de manera estructural, per bé o per mal. És impossible entendre una persona si no saps res dels seus pares.

Subratllo aquesta frase.

La infantesa és determinant. És quan posem les bases de tot el que serem o podrem ser. Per tant, com a pare sents que la teva responsabilitat és particularment important i seriosa. No pots fallar als fills en una època que per a ells és singularment decisiva.

I què vol dir no fallar-los?

Doncs ser capaç d’orientar-los sense guiar-los de manera fèrria, saber ajudar-los sense aviciar-los, fer que se sentin acompanyats sempre i en tot moment sense coartar-los ni resultar invasiu. Es tracta de ser-hi i d’estimar-los, i que s’adonin que hi ets i que els estimes.

De quines rutines domèstiques et sents orgullós?

D’una certa alegria desbaratada que més o menys és sempre present a casa.

Alegria desbaratada...

Es tracta d’aconseguir convertir en rutina el fet de viure amb un cert sentit de l’alegria, del joc i l’aventura: això és important. Encara que els fills són petits, ja han assumit l’entusiasme per la vida desordenada i cridanera, clàssicament mediterrània, de quan estàs amb la gran família.

Ja me’ls imagino. Què més?

Un dels principals objectius de la feina de pare és inculcar als fills una passió i una curiositat genuïnes per les coses que la vida et va posant al davant.

Quan parles amb altres pares, quines reflexions teves els sorprenen?

Una cosa que sol sorprendre, tot i que després m’entenen, és quan parlo de la sensualitat. Les besades, les abraçades, com estàs pell amb pell amb els fills, especialment ara que som a l’estiu. La paternitat és una explosió sensorial tremenda. Tot són olors noves, sorollets, sensacions tàctils... Veure viure els fills és un espectacle formidable, amb les seves coses emprenyadores o complicades, sí, però és un espectacle gloriós. És interessant veure com els fills es relacionen entre ells: com s’estimen i alhora xoquen i s’ajuden. Últimament ens fa riure una cosa...

Quina?

Com la petita imita el gran: els gestos, algunes frases, certes actituds. I el gran es diverteix veient-se imitat i ja ho espera. Ell és metòdic i ella temperamental. El contrast és fascinant.