Miquel Martin i Serra: “Quan eduques també t’eduques”

Jo era un nen molt observador, més aviat introvertit i tímid, i un lector apassionat. I vaig ser un nen molt estimat i criat en un entorn natural gairebé idíl·lic. La meva filla, amb qui comparteixo també el sentit de l’humor, crec que ha heretat aquests trets i també viu en un lloc privilegiat.

En què us diferencieu, ella i el nen que tu vas ser?

Ha canviat la relació que jo (i el protagonista de la novel·la) tenia amb la natura: una relació intensa, com si fos un amic més. Això, la generació de la meva filla ja ho ha perdut o, almenys, no ho viu amb la mateixa intensitat.

Tinc la sensació que tots els nens són el mateix nen...

En la meva filla i en el protagonista de La drecera hi veig la mateixa mirada davant el descobriment del món. És una barreja de fascinació i perplexitat. De vegades, com el protagonista, em sorprèn amb comentaris molt lúcids, d’una intuïció molt potent i reveladora.

Què et costa?

Renyar o enfadar-me, perquè soc de tarannà més aviat tranquil, però entenc que educar és una feina constant, amb moments desagradables. És saber dir no, posar límits, raonar constantment i argumentar fins i tot allò que no saps com argumentar. Quan eduques un fill, al mateix temps també t’eduques a tu mateix. És un camí que fas conjuntament, improvisant de vegades, però amb uns principis ferms que has de mantenir. És difícil, per exemple, transmetre valors culturals o espirituals en una societat tan materialista i competitiva.

Ser pare és tornar a ser fill...

M’ha calgut ser pare per entendre l’esforç titànic que els meus pares, gent treballadora, van fer per donar-me uns estudis i una cultura, i per educar-me en uns valors. A la novel·la, els pares del protagonista no poden competir amb els pares rics, que materialment ho tenen tot, però, a canvi, el nen protagonista rep amor, atenció, comprensió i valors intangibles que el fan conscient d’una altra riquesa més perdurable i sòlida. Per això La drecera està dedicada als meus pares, uns herois abnegats, fills d’uns temps foscos.

Quina saviesa intentes transmetre a la teva filla?

Una mirada serena, més contemplativa, el gaudi de les petites coses. Sempre li dic que no tingui pressa, que experimenti i que s’equivoqui, que sigui humil i crítica, perquè no hi ha altre camí per créixer. I m’agrada suggerir-li que no es compari amb els altres, que no hi competeixi, que busqui el que la fa feliç i l’omple i que s’hi tiri de cap, del tot, com jo ho he fet amb la literatura.

Explica’m alguna conversa amb ella que recordis.

Vivim en un poble que està patint una destrucció vergonyosa. La meva filla ha vist com el meu paradís d’infantesa, a Sa Riera, era arrasat per construir-hi cases de luxe. Em va preguntar com em sentia i li vaig respondre que trist, perquè només podria conservar aquell espai a través de la literatura. Llavors em va mirar i em va dir que era molt afortunat per tenir aquest poder amb les paraules. Era com si em fes descobrir la capacitat gairebé màgica dels mots. La seva reflexió em va agradar i em va consolar.