Jaume Funes: “Pares i fills descobrim junts”

Un fill adolescent és algú a qui ensenyem mentre ell ens va dient que ja ho sap tot. I ho hem d’aconseguir sense que ens doni la raó ni les gràcies.

No és poc esforç. Hi ha premi?

Descobrir que, a poc a poc, es va assemblant massa a nosaltres.

Què et costava, quan tenies fills adolescents?

En aquella època gairebé desitjava ser especialista en primera infància. Com a qualsevol pare, em costava aplicar la sensatesa que predicava. Els conflictes eren la salsa, però la principal preocupació era que acabessin trobant els seu singular forat al món.

I ara l’adolescent és la néta.

Ara tot just comença. Observant-la, veig una gran novetat: l’univers dels youtubers. És enorme la quantitat d’influències a què té accés. Potser necessitarà més influències adultes per posar-hi ordre.

Com ha evolucionat la manera d’encarar l’adolescència?

Els adolescents són els grans indicadors dels canvis socials.

Explica-m’ho.

Ells són els primers a fer-se’ls seus i també els primers a patir-los. Avui els adolescents són com els fills i filles de sempre, però cada dia són alguna cosa nova. Els canvis socials tan accelerats ens generen dos problemes als pares. El primer és que ens deixem guiar per l’alarma, fem que s’instauri la preocupació i ens domini la demanda de control. I el segon és que vulguem continuar fent servir les fórmules educatives del passat en lloc de descobrir noves maneres de continuar educant.

Tot sumat és desconcertant.

Cert. Fa temps que sabem que no podem transmetre una cultura sistemàtica i ordenada que ensenyi als fills a entendre el món i a donar sentit al que fem com ho havien fet generacions anteriors.

I quin és el camí, doncs?

Ara pares i fills descobrim junts, componem junts les explicacions vitals, amb fraccions del passat i del present. Els adults hi posem la necessitat d’explicar, de saber, de sentir-nos persones, de conformar maneres de viure junts. Els adolescents, la necessitat de descobrir, els components dels nous estils de vida, la mirada de futur.

No sempre combina bé, això.

Un adolescent necessita pares disposats a ser sorpresos per la mateixa vida que ell va descobrint. El fatalisme no hi ha de tenir cabuda. Cal assumir que el fill ja no és el nostre projecte, que és la seva vida i no patir tant. Però sempre, fins i tot en les pitjors situacions, hem de demostrar que continuem estant al seu costat, disponibles per ajudar-los. Mai hem de transmetre que són un desastre. Els hem de transmetre que poden arribar a ser diferents. Els adolescents són una gran vacuna contra el conservadorisme i la defensa de la tradició.

Quina frase dita per un adolescent t’ha semblat especialment encertada?

Fa anys vaig preguntar a un noi què era ser un adolescent i em va respondre: “Som exploradors reprimits pels adults”. És el títol de les meves columnes al Criatures. Aquesta setmana, una noia de 17 anys em deia: “La meva mare m’ha preguntat en què em podia ajudar i jo li he dit que deixant-me viure la meva vida”.