“Esgarrapa la vida”

No es pot ser savi si no s’és bo i no és possible ser bo si no s’és feliç. Es tracta d’això. La saviesa és la felicitat. I fixa’t que tot allò que ens envolta procura que anem en la direcció contrària. ¿Saps per què? Fes-te aquesta pregunta: qui compra més, una persona frustrada o una de feliç?

Ja t’entenc.

L’economia funciona gràcies a la frustració, que es transforma en consum. Els anuncis no fan altra cosa que fer-nos sentir frustrats. Aquesta és la punyetera realitat. Fixa’t en els mòbils. Han humiliat els joves. Els han esclavitzat.

Què vols dir?

Han aconseguit que els joves vagin pel carrer amb el cap cot. És més que una manera de caminar, és una actitud. Els joves sembla que ja no mirin les coses, que no vagin pel carrer amb el cap ben alt, mirant cap a l’horitzó.

Cert.

La meva joventut va ser diferent de com van viure els meus fills o del que jo veig que viuen ara els nois, però hi ha una cosa que no ha canviat gens. El que jo volia i el que encara volen els joves avui és estar al costat de la noia o el noi que els fa vibrar. Això és el que volem tots: estimar. Això és immutable.

I com es transmet això als fills?

Tenia una àvia que era tres coses: llevadora, sàvia i santa. Sempre em donava bons consells i una cosa que em solia repetir era: “Nen, tu, esgarrapa la vida”. Em recomanava que pugés a tots els trens que pogués i que, si no m’agradava el vagó, canviés. I he procurat fer-li cas. Quan era petit, la vida no existia.

No sé si t’acabo d’entendre.

Que no hi havia informació. En un petit poble de Sevilla les coses no se sabien. Per tant, la vida era molt reduïda. El meu món era un mapa de la Península penjat a classe. El primer cop que vaig veure un atles vaig sentir unes ganes immenses de viatjar, i això va ser el que vaig fer tan aviat com vaig poder, amb 19 anys, i un dels primers llocs on vaig anar va ser a Barcelona, on vaig treballar fent de cambrer o de carter. Vaig fer una feina que no encertaries mai. Prova-ho.

Acomodador, aparcacotxes, netejapiscines?

Anava a buscar taüts a una fusteria. Mira, quan ara vaig a les escoles a fer xerrades sobre els meus llibres, els faig aquesta pregunta als nens: “¿Sabeu quant temps fa que jo estava assegut on sou vosaltres? Quin dia som avui? Dijous? Doncs ahir, dimecres, jo estava aquí assegut”. Com més avancem a la vida, més s’ajunten els torrons amb el banyador.

Què t’ha funcionat i què no?

Crec que no has de pensar així. Tu ets d’una manera i has d’educar-los segons com ets, segons el teu sentit comú o els teus sentiments. No hi ha fórmules.

Però les busquem.

Ser pare consisteix en una cosa tan senzilla com procurar donar als fills tant com puguem. I punt. I ells ja van xuclant el que volen, d’una banda o una altra. Quan veus que estan a punt de fotre-se-la, els avises, però han de ser ells els que decideixin si et fan cas. I si se la foten, els ajudes a aixecar-se.

Si volen, esclar.

La vida no es pot ensenyar de cap altra manera que vivint-la.