Miguel Cordero

“Sentit comú i paciència”

Escriptor de literatura infantil i pare de la Júlia i el Gonzalo, de 12 i 8 anys. Publica ‘L’Ikatú i la ciutat enarbrada’ (Pagès Editors / Nandibú), per a lectors de 10 anys. És autor d’‘Aticus y el pastelero decapitado’ (Edelvives)

Miguel Cordero és escriptor / JAVIER BARBANCHO Zoom

Quan penso en la relació entre pare i fill, recordo els protagonistes de dues novel·les dutes al cinema de manera magistral. A 'Matar un rossinyol', de Harper Lee, l’Atticus és un advocat viudo que cria els fills en l’Amèrica profunda i racista. És un pare afectuós però sever, que no pretén ser amic dels fills, sinó fer de pare. A casa, a la cuina, tenim penjada una foto enorme de Gregory Peck interpretant Atticus Finch.

I la segona novel·la?

'Capitans intrèpids', de Rudyard Kipling. Aquí el rol de pare l’exerceix un pescador, interpretat per Spencer Tracy, que rescata del mar un nen ric i malcriat a qui educa amb sentit comú i molta paciència, sense oblidar que és un xaval que mereix una oportunitat. Els personatges protagonitzats per Spencer Tracy i Gregory Peck ens haurien de servir de model abans que qualsevol manual d’autoajuda per a pares.

Com va ser el vostre canvi de ciutat?

Fa tres anys vam marxar de Barcelona per anar a Madrid. Quan ho vaig dir a la gran, que llavors tenia 9 anys, el seu món es va ensorrar. Però va ser una gran sorpresa descobrir que, en canvi, els que vam patir més pel canvi vam ser la meva dona i jo. Els nens, quan són petits, tenen una capacitat d’adaptació sorprenent.

Què ha resultat dur, en les seves vides?

Mira, doncs la desaparició de dos animals, Pipa i Toulouse. Eren dos lloros que s’havien criat a casa però que, quan es van fer grans, van començar a picar els nens i els feien plorar sovint. Així que un dia vaig decidir desfer-me’n i quan els nens van tornar de l’escola ja no hi eren. La meva dona, contra la meva opinió, els va dir que havien anat a una residència per a ocells. Al final, els nens van oblidar els lloros i ara tenim el Tomikuki, un gat que esgarrapa i que ens fa feliços. En fi, crec que sobreprotegir els fills té resultats catastròfics.

Va ser el teu cas?

Sí. Quan els meus pares es van separar ningú m’explicava què passava per por de ferir-me. El pare treballava en una altra ciutat i em vaig assabentar del divorci a través de la meva parella, a qui l’hi havia explicat la meva germana petita. La realitat supera la ficció. Les separacions sempre són doloroses per als fills. No m’agradaria que els meus ho visquessin però, en tot cas, voldria que sempre sabessin què passa.

La història de l’Ikatú neix com un conte que els explicaves?

He de reconèixer que mai he sigut gaire bo explicant contes abans d’anar a dormir. El dia s’acaba, els nens s’endinsen a poc a poc en el son i per al pare és un moment de sacrifici, perquè està cansat i no té ganes d’explicar cap conte, només d’estirar-se. Però, malgrat tot, en aquests moments he descobert un vincle íntim i meravellós que t’uneix als fills.

Explica’m un moment preciós.

Estiuegem a Begur, on tenim una casa heretada d’un avantpassat indià. Cada any es repeteix un moment meravellós a sa Riera. Bufa una mica de garbí i navego a vela amb els fills, nebots i amics a bord. És un moment màgic. El dia s’acaba i el  'Fanellita' avança suaument amb els nens a la canya, acostant-se a la platja.