Eduardo Infante

“La raó no es té, es fa servir”

Professor de filosofia a Gijón i pare del Robert, de 18 anys. Publica ‘Filosofía en la calle’ (ed. Ariel), on fa un notable exercici de filosofia aplicada als problemes diaris. Seguiu-lo al perfil @eledututor o amb l’etiqueta #FiloRetos

Eduardo Infante és professor de filosofia / SARA CABARROCAS Zoom

Hi ha una vella dita anglesa que diu: “Per ensenyar llatí al John, no n’hi ha prou amb saber llatí, cal conèixer el John”. Jo hi afegeixo que, a més de coneixe’l, l’has d’estimar.

Quin pensament t’agrada repetir al teu fill?

Només una ànima noble pot estimar més la veritat que el seu ego. O aquesta altra: la raó no es té, es fa servir.

Jo dic als meus: et dono la raó, però torna-me-la si no la fas servir.

M’agrada plantejar els diàlegs no com una confrontació amb algú que no pensa com jo, sinó com una manera de trobar una solució a un problema que compartim.

Però hi ha problemes sense solució.

A la nostra família va arribar no fa gaire el problema de com superar la mort d’una persona estimada i vam conversar sobre el patiment, la nostàlgia i el dol. Vam confrontar opinions fins que el nostre fill va anar trobant la seva pròpia. Amb els alumnes faig el mateix: a partir dels seus interrogants intento oferir-los diferents tipus de respostes. Es tracta d’ensenyar a pensar, no d’ensenyar què pensar.

Sovint, no podem fer altra cosa que compartir la perplexitat.

Quan el meu fill era petit, cada dissabte al matí anàvem a nedar. En el trajecte cap a la piscina municipal sempre trobàvem un sensesostre que dormia en un porxo. Un dia no hi era. En el seu lloc, hi havia flors i unes espelmes. Aquella setmana havia mort. El meu fill es va emocionar i em va preguntar per un dels problemes filosòfics més importants: el mal. Aquell dia no vam anar a nedar, el vam dedicar a intentar entendre com pot ser que permetem que algú mori de fred al mig del carrer.

No parem de parlar de la mort.

Doncs te n’explico una altra. Fa anys era a la sala de professors corregint exàmens quan vaig rebre una trucada. Era el pare d’un alumne, el José, que em demanava que deixés sortir el seu fill perquè la seva mare s’estava morint a l’hospital, de càncer limfàtic. També em va demanar que parlés amb ell i que li expliqués què estava passant perquè s’asserenés abans de passar a recollir-lo. Vaig estar una bona estona pensant què havia de fer. Llavors vaig pujar al departament i hi vaig agafar un vell llibre sense cobertes, tot ple d’anotacions. Vaig anar a buscar el noi, el vaig dur a una sala, el vaig mirar als ulls i li vaig dir: “La teva mare s’està morint i hauràs d’acomiadar-te’n”. Ens vam abraçar i li vaig donar el llibre, amb l’esperança que l’ajudés a superar tot allò que li venia a sobre. Anys més tard, el José va venir a trobar-me i no em vaig poder estar de preguntar-li si aquell llibre li havia servir d’alguna cosa. “No només m’ha servit -em va dir-, sinó que m’he convertit en oncòleg”. El llibre era l’ Enquiridió, un text de filosofia estoica.

Al teu llibre no hi ha una pregunta que tothom s’ha fet o es farà: “Estic preparat per tenir un fill?”?

La pregunta no és si estic preparat, sinó si estic disposat a preparar-me. La meva dona diu que ella no va saber quin era el sentit de la vida fins que no va ser mare. Nietzsche afirma: “Qui té un «per què viure» sap trobar el com”.