Victòria Cardona

“El millor consell és no donar-ne”

Orientadora familiar i mare veterana de 5 fills que passen dels 50. Bloguera respectada i premiada, publica ‘Educar en 100 piulades, l’abecedari de les persones positives’ (La Vocal de Lis). Podeu consultar ‘vidadefamilia.org’

Victòria Cardona és orientadora familiar / PERE TORDERA Zoom

Els pares som patidors, perfeccionistes i amb un amor propi que caldria guardar-nos a la butxaca.

Tot va lligat.

Podem desfer-nos del sentiment de culpa repetint-nos que no som perfectes i intentant rectificar. Fem un favor als fills quan veuen que també nosaltres fem coses malament i és bo que ens ho puguin retreure i riure junts dels nostres defectes.

I saber-se disculpar...

Si no demanem perdó de tot cor quedem intoxicats, i sense l’alegria de viure i de valorar les persones i les circumstàncies bones que ens envolten. Convé tenir mala memòria per als greuges, saber perdonar i oblidar. Cal entendre les emocions negatives dels fills i tractar-los amb més afabilitat si estan preocupats.

Tens nets.

Quatre, d’entre quinze i vint-i-tres anys. Al principi de ser àvia vaig dir alguna cosa sobre educació, però em vaig adonar que no podia interferir i vaig aprendre a callar. El millor consell que puc donar als avis és que no donin gaires consells. Els fills ja han viscut a la mateixa família i saben què pensen els seus pares.

Què passa amb els adolescents?

Entre avis i adolescents hi sol haver una complicitat que beneficia totes dues generacions. Uns i altres s’han d’adaptar als canvis i s’entenen mútuament. Els avis no veuen la poca traça dels adolescents, ni el seu mal humor. I als adolescents els va molt bé el ritme més reposat dels avis.

Quan observes famílies, què et preocupa?

Que tots vivim massa de pressa i envoltats d’imatges que ens priven de pensar. Portem el món a la butxaca, al mòbil, i això és massa. El consum ens ha enxampat a tots. Ves a saber si forçats per la crisi aprendrem a simplificar i a no necessitar tantes coses...

Ensenyar a no necessitar.

Si ens tornem més austers, descobrirem que no cal anar tan accelerats, que no necessitem tantes foteses. És el temps i no els diners la clau de la felicitat. Els fills desitgen la nostra tendresa i que estiguem per ells. Hem d’incorporar a les nostres agendes un valor necessari: la lentitud.

Cert.

Hem d’estimular l’observació de la natura, de la bellesa. Contemplar el món és un plaer més gratificant que consumir. El consum ens enganxa perquè tenim carències afectives que podrien solucionar-se amb més estones compartides.

Com continues fent de mare?

Quan els fills ja tenen la vida encaminada, cal seguir estant present i disponible per al que els calgui. És curiós que els fills sempre et vegin jove i capaç de tot. Es tracta de compartir alegries o de consolar. I celebrar les coses.

Per què?

Cal esforçar-se per reunir fills, joves, gendres, nets, tot i acceptant que pot faltar algú. I també s’ha d’estar disposat a afegir algun plat a taula quan algú es presenta sense avisar. És una sorpresa que s’agraeix.

A vegades els imprevistos incomoden.

En l’actual etapa de la meva vida agraeixo molt qualsevol visita espontània dels nets. Veig que els agrada venir a casa. Sempre m’han ofert molta tendresa.