Raquel Sans

“Fa patir la responsabilitat de l’enxaneta”

Periodista, tècnica en gestió cultural, diputada al Parlament per ERC i mare de la Maria, de 5 anys, i de la Clara i el Sisco, bessons de 12 mesos. Publica un volum fantàstic, ‘El gran llibre dels castells’ (Larouse), il·lustrat per Octavius

Raquel Sans és periodista i diputada / MANOLO GARCIA Zoom

Amb bessons la logística és complicada. Quan has acabat de donar el menjar a un, has de començar amb l’altre. Quan has aconseguit adormir-ne un, potser se’t desperta l’altre.

Però no ho canviaries per res...

És meravellós veure com comencen a interactuar. Tant entre ells com amb la seva germana gran. Quan la veuen es tornen bojos d’alegria i és una de les sensacions més boniques que es poden experimentar.

No deu ser fàcil per a la gran, amb cinc anys.

Ho porta força bé i a vegades penso que no pot fer altra cosa perquè ens veu tan desbordats que no gosa manifestar gelosia. Quan li vam explicar que tindria dos germanets, li vam regalar dos ninos bessons perquè es comencés a entrenar. Ens ajuda a canviar bolquers, a banyar-los, a fer biberons. S’ha de tenir molta paciència perquè tot és més lent i sovint acabem ben tacats!

¿I com portes les distincions de gènere aplicades als bessons?

He de fer una militància molt activa per evitar caure en el rosa i el blau. El món, malauradament, està pensat així. Ho veig en els adjectius que l’entorn familiar i els amics fan servir per a cada un. Ella és dolça, bonica, fineta. Ell és fort, escandalós, un homenot. No és a mala fe, però la classificació per gènere des que naixem és molt bèstia.

És tot cultural?

No et sabria dir en quina proporció, però la part cultural és molt important. Ho veig en la meva filla gran. Els estereotips en els dibuixos o la publicitat condicionen molt. Com que ets nena, t’ha d’agradar el rosa i les coses brillants. Amb cinc anys, la meva filla m’ha arribat a dir que no es volia posar una samarreta perquè el blau no era per a les nenes. Cal insistir que els colors són de tothom.

La gran fa castells?

Ha fet d’enxaneta en alguns pilars de quatre. De moment no ha mostrat interès per fer res més. Els nens i nenes que volen pujar ho porten a la sang. Estan fets d’una pasta especial i acostumen a ser ells o elles els que demanen als pares que volen pujar.

I si ho demanés?

Em faria un fart de patir, però no tant pel risc de caiguda com per la responsabilitat. D’una o un enxaneta depèn l’èxit o el fracàs. Són els que tenen l’última paraula. Per a mi aquesta canalla són herois i heroïnes. És complicat, especialment pel que fa a la gestió emocional.

Tant de l’enxaneta com dels pares...

Es barreja el teu patiment amb el que sent el teu fill o filla. Vols que ho faci bé, vols que no tiri avall, sobretot vols que no caigui. Però alhora veus com tothom està pendent de la seva valentia. Cadascú és un món. N’hi ha que no poden veure els castells on puja un fill. D’altres s’ho han de mirar de molt a prop. Cadascú fa el que pot per gestionar-ho.

Per cert, de quina colla sou?

Els meus pares ja eren de la Colla Joves Xiquets de Valls, també els meus tiets, els meus cosins, les meves germanes. Sempre he viscut una barreja entre família i colla. Allà m’hi he fet gran. Hi he passat bons i mals moments. Quan jo tenia set anys, els pares es van separar i la colla va esdevenir un dels pocs espais que podia compartir amb tots dos.