“Viure i oblidar”

Fer de mare és una invenció horrorosa. Per què hem de distingir entre nens i adults? Tot això de la infància és un invent capitalista. La infància hauria de durar sempre. Hi ha una puresa que hauríem d’esforçar-nos a preservar.

Però com fas de mare?

És que jo no faig de mare, faig de Nàtalia i procuro que els meus fills i el seu pare també facin d’ells mateixos. És clar que tinc la responsabilitat d’ensenyar algunes coses, però sovint són els fills els que m’ensenyen a mi.

Com ara?

Els dic que el món està capgirat, que sóc una bruixa i que la seva feina és educar-me. Això els provoca sorpresa, tensió, il·lusió vital. Amb els fills tinc una relació una mica dura i perversa. La meva feina no és omplir la seva vida d’il·lusió.

I de què l’omples?

D’altres coses. M’agrada trencar les rutines. Per què hem de seure a taula sempre al mateix lloc? Tot pot ser i pot no ser. M’agrada introduir tensions divertides. Quan era petita sentia que els adults feien servir la fantasia per prendre el pèl als nens. Jo no volia saber res de coses fantàstiques, volia conèixer coses reals.

Desconfies de la fantasia.

Totalment. Fantasia i imaginació no s’han de confondre. Els nens viuen en la realitat, no en un món fantàstic. La fantasia atrofia el pensament. Has de viure en un món de coses reals i per fer-ho necessites la imaginació.

Explica-m’ho.

Allò que realment és útil és la imaginació. La fantasia t’enxampa, t’enlluerna i no va enlloc. En canvi, la imaginació és una eina imprescindible per transformar les coses. La fantasia t’allunya del món, la imaginació et fa treballar amb coses reals.

Com vas decidir tenir fills?

No volia tenir fills. Me’ls vaig estimar de sobte. Ho veig com un riu. Oi que un riu no decideix néixer? Neix i passa. Tenir fills no té res a veure amb voler o no. Ara, si en tens et toca viure una vida intensa.

Com és la vida amb fills?

Pesada. Hi ha moltes coses que em fan mandra i els hi dic. “Sou uns pesats!” Intento treure-hi ferro amb l’humor. Veig que amb els nens tinc l’ordre de prioritats alterat. Què és més important: ¿aixecar-se i pentinar-se o aixecar-se i llegir? Però realment els fills t’ensenyen a viure. Jo no tinc cap pla, ni penso gaire en el passat. Es tracta de viure i oblidar.

M’agrada: viure i oblidar.

En això crec que tinc un pensament infantil. La vida és regenerar-se. I el pensament mor i neix. Sovint em pregunten per què em contradic, però jo no hi veig contradiccions. En cada moment veig les coses d’una manera diferent. Les coses sempre canvien i canvia allò que en penso. Em diuen que amb mi mai no se sap, que sempre m’ho invento tot. I m’agrada que sigui així.

Recorda’m algun moment.

Un dels meus fills em deia que no sabia què li passava. I jo li vaig respondre que sí que ho sabia perquè qualsevol no-ho-sé pot omplir-se amb paraules. I quan omples de paraules un no-ho-sé resulta que sempre trobes algú amb qui pots compartir aquest no-ho-sé i això fa que el no-ho-sé no sigui tan terrible.