Gemma Vilanova

“És senzill: observa el teu fill”

Treballadora d’una fundació d’àmbit social, MBA per ESADE i mare de la Jana, el Josep i la Nora, de 14, 12 i 7 anys. Publica ‘1 fill inesperat i 1 sofà: La vida amb en #josepvalent’, (Símbol Eds.) amb pròleg de Màrius Serra

Gemma Vilanova és treballadora d’una fundació d’àmbit social / RUTH MARIGOT Zoom

Ningú no s’espera que el seu fill tingui un trastorn de l’espectre autista. No es pot saber abans del naixement i no és fins passat el primer any de vida que apareixen les primeres sospites. Per això és un fill inesperat.

I el sofà del títol?

‘Josep! Al sofà!’ És una exclamació que hem pronunciat un milió de vegades, sobretot quan era petit. Li encantava mirar la tele i sempre s’hi plantava dret, entorpint la visió.

Com ha evolucionat la teva manera d’encarar les coses?

Tenir les primeres sospites, adonar-se que alguna cosa no rutlla i confirmar el diagnòstic és duríssim. És l’abisme. Capgira el teu món i posa en qüestió les relacions familiars i de parella. Passat l’impacte inicial busques informació i recursos per lluitar contra un enemic desconegut que et sembla invencible. I descobreixes que hi ha múltiples abordatges psicològics, fins i tot contraposats. No descanses, ho proves tot i al final te n’adones que allò que has de fer és molt més senzill.

I què és?

Observar què et demana el teu fill, entendre com aprèn les coses. Has de canviar de paradigma. No es tracta del que tu vulguis que faci, sinó del que ell necessita per poder viure en el món que els normals hem construït. Has d’entendre que l’has d’acompanyar segons el seu ritme i interessos. És el mateix que fem amb qualsevol fill.

El llibre és una descripció íntima, molt emotiva...

El capítol que narra la primera visita a un centre d’educació especial impacta. Conèixer els nois i noies excepcionals que l’habiten és entrar en contacte amb un món desconegut, sovint volgudament amagat. La descripció dels radiadors folrats d’escuma impressionen al lector tant com em van impressionar a mi.

Resulta commovedor quan expliques quan ell pronuncia una paraula.

El Josep tenia 9 anys i fins llavors no m’havia cridat mai proactivament. Érem a casa, ell necessitava que l’ajudés i jo era en una altra habitació. Llavors em va cridar: “Mama!”. No m’ho podia creure. Va ser un moment màgic, inoblidable.

Quina rutina diària et fa especialment feliç?

M’agrada acompanyar-lo cada matí a l’escola. Caminem pel carrer agafats de la mà i m’escolta molt atent amb el cap lleugerament inclinat cap a mi, mirant de caçar aquella paraula. De sobte, en caça una, piscina o Tibidabo, se li il·lumina la cara i comença a repetir-la incansable. Me’l menjaria a petons. És un autèntic caçador de paraules.

Parla’m de les seves germanes.

El Josep sent una admiració absoluta per la Jana, la gran. És la seva heroïna. Sovint li fa més cas a ella que als pares. Potser quan la Nora era més petita la veia com una rival. És molt extravertida i resulta interessant veure com ell se la mira amb aire divertit quan explica coses. Però, per damunt de tot, el Josep ens ajuda a relativitzar els problemes, a donar-hi la importància que realment tenen. Ens fa veure que moltes preocupacions que no ens deixen dormir realment són minúcies. M’agrada pensar que les meves filles ho viuen així i que, amb els reversos de la vida, no s’enfonsaran fàcilment.