Roser Capdevila

“Cal fer un monument als avis”

Il·lustradora i mare de l’Anna, la Teresa i l’Helena, que van inspirar les històries de Les Tres Bessones, i àvia de 7 nets. Publica ‘La nena que volia dibuixar’ (Angle Editorial), un llibre tendre, sincer i preciós sobre la seva infància a Horta

Roser Capdevila és il·lustradora / PERE VIRGILI Zoom

Recordo que fèiem curses de biberons. Posàvem les tres nenes en un extrem del passadís i a l’altre hi deixàvem els tres biberons, i elles els havien d’anar a buscar gatejant.

Gran manera d’estimular la motricitat.

Sempre guanyava l’Helena que, a vegades, després d’acabar-se el biberó, n’arreplegava un de les seves germanes.

Les nits devien ser molt complicades.

Doncs no. Van ser unes nenes bones, a la nit no ploraven perquè venien de la incubadora i allà ningú les agafava. Mai ens van fer passar una mala nit, encara que tres de cop donen feina.

Has passat a ser àvia.

Ara els avis es mantenen joves durant més temps, i per això molts acaben fent de cangurs dels nets: els van a buscar a l’escola, els fan el menjar... Haig de dir que no és el nostre cas, si més no d’una manera establerta. Jo, als avis, els faria un monument al mig de la plaça Catalunya. S’ho mereixen.

Quina època de la teva infància va ser la més difícil?

El pitjor moment és quan fas la transició de nena a adolescent. Els que són un any més grans que tu no et volen al grup perquè ets petita, i si vas amb el grup dels petits, ets tu qui et sents fatal perquè no els vols fer de cangur. Per a mi aquesta època va ser la pitjor, i tinc la sensació que encara passa. A més, a casa et deien “Ets massa ganàpia per fer això” i “Ets massa petita per allò altre”, i et trobaves que no sabies on situar-te.

Què et va fer patir massa?

Una cosa que ens va fer patir, no amb totes tres filles però sí amb alguna, van ser els estudis. Sovint estava preocupada amb els deures, o amb les notes quan havien de passar exàmens difícils, però ens en vam sortir. A pilota passada veig que no n’hi havia per tant.

Ets mare de nenes i àvia de nens.

Vam tenir tres filles i elles han tingut set nois. Em costa comparar nois i noies, però hi ha diferències entre ser mare de nenes o de nens. Ho veig en els comportaments i en els jocs dels nets. No són millors ni pitjors, són diferents. Ells són meravellosos i les meves filles també!

Quan mires els nens avui, què sospites que no fem prou bé?

Potser estan massa protegits i mimats. Em preocupa la dependència de les pantalles. Estan molt enganxats a les noves tecnologies, segurament per comoditat dels pares, que després de treballar tot el dia, quan arriben a casa no s’hi volen enfrontar.

Abans els fills no manaven...

Ha canviat tant, el sistema que tenim d’educar els fills! Començant per la relació entre pares i fills. Jo als meus els parlava de vostè, tot i que en aquell moment ja començava a estar passat de moda. Això avui és inimaginable. Abans el pare era autoritari i la mare no. Malgrat això, fins que la mare no va quedar víuda, no vaig tractar-la de tu.

Explica’m un moment feliç.

Ahir vaig anar a una llibreria a presentar 'La nena que volia dibuixar' i vaig conèixer un munt de gent. Amb alguns, hem trobat molts punts en comú. Crec que vaig fer nous amics i això em fa feliç.