Així fa de pare
Criatures  /  Família 29/08/2022

Manel Alías: "El primer cop que el vaig renyar em vaig quedar fet pols"

Periodista i pare del Prókhor i el Pau, de 10 i gairebé 3 anys. Va presentar l’'InfoK' i publica 'Rússia, l’escenari més gran del món. Cròniques d’un país inabastable' (ed. Ara Llibres), una narració intensa i emotiva dels seus anys de corresponsal a Moscou

3 min
Manel Alias en una imatge d'arxiu

BarcelonaEl primer cop que vaig quedar per sopar amb la Gènia em va dir que tenia un fill. M’ho va voler explicar de seguida. Un nen i una gosseta, em va dir, i soc sincer quan et dic que, en aquell moment, em va impressionar més el fet que tingués una gosseta que un fill.

Què dius? Fas broma?

— És que la Gènia em va agradar de seguida i immediatament vaig començar a imaginar com seria anar a viure junts. A mi m’agraden molt els nens i ja em veia tenint fills. Era una idea que m’atreia. Però viure amb un animal, això sí que no m’ho havia imaginat mai.

Com t’ho va dir, que tenia un fill?

— M’ho va dir amb un sentiment de por, perquè no sabia com jo podia reaccionar. En aquell moment vaig notar perfectament la seva por i dono molt valor que m’ho digués de seguida. Que ella ja fos mare no em va suposar cap problema. Per a mi l’essencial era que ella m’agradava molt i, per tant, si t’agrada la persona, acceptes la seva situació.

I tu, en quin moment vas passar por?

— A mi em preocupava molt com em rebria el nen, sobre com hauria d’actuar jo. Recordo que el dia que el vaig conèixer havíem quedat en un lloc i, mentre hi anava, em va sorgir el dubte de si faria o no un petó als llavis a la Gènia, tal com solia fer. Em feia molta impressió estar a punt de conèixer un nen amb qui segurament acabaria vivint molts anys. Em feia una sèrie de preguntes que ara em semblen absurdes, però que m’espantaven.

Com ara?

— Què passaria si el nen no em queia bé. Em podia agradar molt ella però gens el seu fill. Què passaria a continuació? Podria seguir amb ella? Una de les meves pors era que un nen, als set anys, ja té el teu caràcter, ja està força fet com a persona. Però va ser el mateix nen qui em va fer passar totes les pors, senzillament amb la manera com em va dir hola. Ho va fer amb una gran tranquil·litat i simpatia. Va ser ell qui va trencar el gel. Va ser una situació ben particular perquè ell semblava l’adult i jo el nen. Sembla mentida, però jo, amb trenta-nou anys, tenia més por que un nen de set.

Què et va resultar més dur quan li vas començar a fer de pare?

— El primer cop que el vaig haver de renyar. Una cosa és jugar o acompanyar-lo a l’escola, i una altra molt diferent és quan veus que fa una cosa mal feta i saps que la teva obligació és educar-lo, explicar-li què està fent malament i demanar-li que no ho torni a fer. Després de renyar-lo vaig quedar fet pols; tant que em vaig plantejar si estava preparat per fer de pare. I això que no va ser cap bronca descomunal. Segur que ell la devia oblidar al cap de pocs minuts, però a mi em va deixar enfonsat. Encara ara, renyar és el meu punt feble.

Un temps després, la Gènia va quedar embarassada.

— Ens feia molta il·lusió a tots dos; ja teníem el nom, Lorca, però no va anar bé. Ens va fer molta pena. Ella no va voler-ho convertir en una tragèdia i trobo que en això el caràcter rus és molt diferent del nostre. Ells semblen més preparats per encarar moments durs. Al final, la Lorca ha estat una més de la família a qui hem estimat.

A principis del 2019 va néixer el Pau.

— Va ser meravellós. Vaig ser-hi durant el part i vaig quedar meravellat. Recordo veure aquella criatura tan fràgil mentre fora feia quinze graus sota zero. Vaig preguntar al metge si era prudent tornar a casa amb aquelles temperatures i em va respondre que mentre no baixés per sota de quinze sota zero, l’ideal era treure cada dia la criatura a passejar unes hores. Així és Rússia.

I ara viviu a Catalunya.

— Arriba un moment en què sento que no vull treballar més, que vull fer coses amb els fills, vull ser-hi, tenir horaris normals. En la meva feina, si jo no hi poso un punt final, no s’acabaria mai. No pots ser alhora el periodista ideal i el pare ideal. Cal renunciar a ser millor periodista per intentar ser millor pare. Però la guerra d’Ucraïna ho ha capgirat tot i m’ha obligat a tornar a separar-me dels fills. I ho porto fatal. Ara mateix et responc mentre estem arribant a Kaliningrad.

Explica’m un record que ens faci somriure.

— Com que el gran sempre m’anomena pel nom, va fer que el seu germà petit, abans de dir-me papa, em digués Manel.

stats