Així fa de pare
Criatures 25/08/2021

Antonio Santos: "Educar un fill és gairebé impossible"

3 min
Antonio Santos és escultor i il·lustrador.

Pintor, escultor, il·lustrador, escriptor i pare de la Marta, de 21 anys. Escriu i il·lustra Pancho (Nórdica), una faula sobre un petit elefant que dubta entre allò que desitja fer i allò que li aconsellen els adults.

— Amb Pancho volia explicar que el més important és fer el teu camí. El petit elefant té somnis i, malgrat allò que li aconsellen els pares, decideix arriscar-se i buscar. 

En què us assembleu l’elefant i el nen que vas ser?

— El petit elefant i jo som impulsius, ens deixem dur per la passió. Els seus pares, més vells i savis, li parlen dels humans, que són uns éssers perillosos. Malauradament, encara queda en mi una part important del nen que vaig ser. A la vida cal ser més reflexiu i jo no ho soc.

Tu has vist com la teva filla s’ha fet gran. Què n'has après?

— Que madurar és assumir compromisos i obligacions, i que per fer-ho necessites una mínima autonomia econòmica, uns ingressos regulars. Aquesta és una condició que no sol donar-se en la majoria d’artistes, o no en el meu cas. Suposo que per això em sento com un ésser força immadur.

Educar no consisteix tant en mostrar un camí com en mostrar una cruïlla.

— Durant molt temps vaig pensar que educar era fomentar i desenvolupar la curiositat innata dels nens i nenes. Lligada a la curiositat es desenvolupa la imaginació i tota la resta. La curiositat no ha de tenir normes ni entrebancs. Cal assumir-la amb els riscos diversos que implica. Com a pares, podem estar atents i, de tant en tant, deixar anar algun consell, però poca cosa més. 

Insisteixo. Com definiries què és educar? 

— Educar és molt difícil. Educar un fill és gairebé impossible. Nosaltres a la nostra filla l’hem educat per donar-li llibertat i perquè sàpiga que serem al costat del camí quan ens necessiti. Ara, no em considero un bon pare. Ningú em va explicar com ser-ho. Tampoc soc un bon exemple. O potser sí, però justament d’allò que no s’ha de fer.

Quins aspectes et van preocupar i passat el temps has vist que no eren tan importants? 

— És que no sé què respondre’t. Jo sempre vaig procurar que fos una bona persona, empàtica, generosa, honesta, honrada. Però veient el món actual, sincerament no sé si la meva manera d’educar va ser la que tocava, si serà el que l’ajudarà a ser feliç. Jo cada cop sé menys de gairebé tot. 

¿Hi ha res que t’hagi dit la teva filla que no oblidaràs mai?

— Un cop em va dir que la seva mare era la millor mare, però que jo no estava en aquell nivell. I crec que té tota la raó. I em fa feliç que, com a mínim, hagi tingut la millor mare possible. 

És dur, això que dius.

— El millor que podem donar als fills és l’exemple, exemple sobre el que s’ha de fer i sobre el que no s’ha de fer. Crec en aquest exemple. 

Els teus pares han mort fa poc. 

— Sí, i ara toca vendre’ns la casa on van viure. El niu on vaig créixer quedarà definitivament destruït. Hem d’esforçar-nos en fer-nos grans i, per sobreviure, segurament cal matar aquell nen que vam ser. Jo ja soc gran, tinc 66 anys, però per a mi tot això és una experiència nova. No sé què trobaré darrere d’aquesta porta. T’asseguro que no tinc ganes d’obrir-la, però m’hi empenyen i bé que l’hauré de creuar. De la mateixa manera, educar consisteix sobretot en ensenyar als fills a fer coses noves. 

stats