Així fa de mare

Mercè Folch: "A casa vivíem quatre generacions i quan els més grans emmalaltien ajudàvem en les tasques de cura"

Periodista de ràdio especialitzada en drets humans i temes socials i mare del Biel, de 6 anys. A Catalunya Ràdio dirigeix i presenta el programa 'Solidaris' i també ha realitzat el pòdcast d'investigació 'El mar. El mur'

Merce Folch fotografiada als jardins de la plaça Wagner, a Barcelona
17/09/2024
3 min

BarcelonaEl meu treball periodístic es basa en escoltar i transmetre amb respecte, rigor i honestedat històries de persones que deixen casa seva a la recerca d’un futur a Europa. I cada vegada ho fan més dones amb criatures.

Explica'm alguna d'aquestes històries.

— Un dels primers treballs que vam fer per a Solidaris –amb la Mireia Izard, la Mònica Roca i la Sandra Novillo, totes tres mares de fills petits– va ser visitar l’únic centre a Espanya que atén dones subsaharianes embarassades o amb menors a càrrec que han arribat en pastera. El centre es diu Odos i es troba a Còrdova. Allà vaig tenir l’oportunitat de conèixer la Mariam, de la Costa d’Ivori, víctima de mutilació genital, obligada a casar-se i que va arribar a les costes d’Almeria amb dos dels seus cinc fills, un nen de set i una nena de nou.

Van arribar bé tots tres?

— El viatge no el van poder fer junts i la Mariam va confiar la filla a una dona que anava en una altra pastera. En arribar a la costa, va perdre la pista de la filla i durant molt temps va creure que era morta. Després de molt patiment van localitzar la nena en un centre de menors de la zona. Tot i saber on era, no la va poder veure fins vuit mesos després.

És dur.

— Una altra mare, la Marie, de Guinea Conakry, em va relatar com va ser el dia i mig de travessa amb un nadó als braços, l’Abdulaye, que no menjava i l’aigua salada li picava per tot el cos. Quan l'escoltava, no podia evitar pensar en el meu fill i en com hagués actuat i m'hauria sentit jo si hagués estat en el seu lloc. Aquestes dones són un exemple de resiliència i s’ha de fugir de victimitzar-les. Penso sovint en uns versos de l’escriptora anglesa d’origen somali Warsan Shire: Ningú posa el seu fill en un bot tret que l’aigua sigui més segura que la terra.

Aquestes històries mostren la força de la família.

— Jo he estat educada així. A casa vivíem quatre generacions i quan els més grans van anar emmalaltint vam ser-hi molt presents, i ajudàvem en les tasques de cura. Empapussàvem, canviàvem bolquers, fèiem companyia. Sempre vam ser-hi, també en el moment de la mort. De vegades la convivència era complicada, sobretot en l’adolescència, quan el que vols és més espai, intimitat i llibertat. A taula ens assèiem cada dia nou persones. El més petit tenia poc més d’un any i el més gran s’acostava als 90. Passat el temps m'adono que el pòsit que m'ha quedat d’aquella experiència és un aprenentatge vital, de vegades molt dur. Però d’això va la vida, no?

Quins aspectes de la maternitat et preocupen?

— Sempre em preocupa si ho estic fent bé, si estic educant i acompanyant tal com toca. És una conversa recurrent amb altres mares. Sempre arrosseguem aquesta pressió innecessària i mentalment poc saludable. Aquest voler-ho fer tot bé, també a la feina. I si no hi arribes, el sentiment de culpa sempre està de guàrdia. El sistema està pensat perquè produïm. Si no tens una bona xarxa de suport a prop, com no és el nostre cas, combinar la criança amb professions que demanen molta dedicació es fa complicat.

Què et pregunta el Biel, sobre la teva feina?

— A casa tenim una bola del món i quan em toca viatjar ens asseiem i li explico on i com són els llocs on aniré. Parlem de com s'hi viu, què m’hi trobaré. A l’escola, quan ha conegut companys de diferents llocs, m’ha portat la bola del món perquè li ensenyés els països d’origen dels nous amics. Sempre que ha arribat un company nou a classe l’ha rebut amb alegria i entusiasme.

Què et costa explicar-li?

— Les guerres i la violència. Amb el genocidi a Gaza hem hagut de respondre algunes preguntes després que ell veiés imatges de nens ensangonats, ferits a causa d’un bombardeig israelià. Com expliques l’assassinat de tantes criatures innocents? Com expliquem una tragèdia d’aquesta magnitud?

Segur que altres preguntes seves t'han fet somriure.

Aquesta etapa, els sis anys, és una meravella. "Mama, a la lluna es pot córrer? Mama, sabies que sota l’aigua les sabates no es desfan?" Ara, una pregunta que ens va deixar amb la boca oberta va ser: "Mama, t’has de posar de cap per avall perquè la llavor del papa arribi a la panxa?"

stats