La cara i la creu de ser pares passats els 40

Barcelona31,6 anys és la mitjana d'edat amb què les catalanes tenen el primer fill, segons l'última dada publicada el 2022. Són dos anys més que la mitjana europea i que la catalana registrada l’any 2000. A l’Estat, l'edat se situa també en gairebé 32 anys, cosa que fa que les espanyoles, juntament amb les italianes, ostentin el títol de les europees més tardanes a l’hora de debutar en la maternitat. Segons l'investigador del Centre d’Estudis Demogràfics i professor col·laborador de la UOC, Pau Miret, en l’evolució històrica es pot veure que l’edat mitjana de la primera maternitat es va mantenir en 29,3 anys durant la dècada 1999-2008, però que a partir del 2009, després de la recessió, va començar a endarrerir-se fins als 31,6 actuals. “La causa de l’ajornament és clarament laboral o econòmica", deixa clar. Però també hi ha altres motius, afegeix, com no voler renunciar a un determinat estil de vida, no tenir parella estable o formar part d’una família enllaçada.

Riscos associats a l’edat

El fet de voler formar una família enllaçada amb la seva actual parella va fer que el Rafa Alcaide fos pare de la Sara als 54 anys. Durant la cerca de l’embaràs, reconeix, va sentir certa pressió relacionada amb la qualitat del seu esperma. “Em culpava quan l’embaràs trigava a arribar, quan hi havia algun embrió que no s'implantava o quan, l’estiu del 2021, vam perdre un embaràs a les nou setmanes”, apunta. Però Alcaide no era cap pare novell, perquè aportava a la relació dos fills, de 20 i 18 anys. Tot i això, va viure aquest embaràs com si fos el primer, “amb les mateixes il·lusions, nervis i pors". Són inquietuds comprensibles si es té en compte l'atenció als riscos associats a una maternitat tardana. Segons Rocío Hernández, vocal de l’Associació Catalana de Llevadores, l’edat “és un factor de risc per al desenvolupament de patologies obstètriques com la diabetis gestacional i la preclàmpsia“. A partir dels 35, afegeix, “també augmenta el risc de tenir fills amb cromosomopaties”.

L’edat de gairebé 32 anys per tenir el primer fill es dilueix si es té en compte una altra estadística: Espanya és el país europeu amb una taxa més alta de mares de més de 40 anys. En concret, passa en 1 de cada 10 naixements. "La societat crec que ha normalitzat tenir fills a edats avançades, la qual cosa ha fet que potser no siguem tan conscients dels riscos”, apunta Hernández. La llevadora matisa que el fet que hi hagi més naixements passats els 40 anys no fa disminuir el risc, "el que fa és que els controls de l'embaràs i l'atenció obstètrica s'hagin hagut d’adaptar a aquestes situacions”. Ara bé, tot i haver-hi un risc de patologies obstètriques més alt, si aquestes no es desenvolupen, el seguiment de l’embaràs és l’habitual. “En el cas que sorgeixi alguna patologia, l'embaràs passaria a ser d'alt o molt alt risc i llavors els controls serien més freqüents, comprendrien més proves mèdiques i podrien dur-se des d'un medi més hospitalari o derivar-lo a un hospital de tercer nivell”, concreta Hernández.

Canvis en els estils de criança

Les últimes setmanes de l’embaràs de la Sara, que al febrer farà un any, el Rafa va assistir a les classes prepart amb la parella. Allà ja va anar intuint que les consignes quant a criança havien canviat significativament els últims vint anys: “Em va sorprendre gratament com ara tot va encaminat a una criança més natural, com la que practicaven les nostres àvies, i també com es dona moltíssima importància al desenvolupament i el benestar del nadó des del moment de néixer”. Com a exemples, esmenta el pell amb pell, el qual si no es pot fer amb la mare gestant cal que es faci amb la parella; el co-llit, el qual abans era una novetat i ara està àmpliament aconsellat; la recomanació de fer pit i no desistir quan hi hagi algun problema, sinó demanar ajuda a la llevadora, o que la lactància sigui a demanda, tant si és cada hora com cada dues o cada quatre.

Que aquests pares i mares grans s’avinguin o no amb les noves tendències basades en la criança respectuosa -en les quals també hi ha el Baby Led Weaning o l’educació emocional-, en paraules d’Hernández, dependrà més d’influències socials o culturals que no pas de l’edat. “És més una qüestió d’actitud i de les experiències i entorn en què ens trobem i ens acompanya, els quals també són claus”.

Disponibilitat afectiva incondicional

Quan se li pregunta si a partir dels 40 estem més ben preparats mentalment i emocionalment per a la catarsi que significa ser mare o pare, la psicòloga de la Unitat de Salut Mental Perinatal de l’Hospital de Sant Pau, Thaïs Tiana, apunta que la maduresa i la regulació emocional es pressuposen més a mesura que avancem en edat, tot i que hi ha excepcions. El fet d’atresorar experiències també afavoriria el fet que aquests progenitors, continua Tiana, “percebin com a menys molestos els canvis i la repercussió que els primers anys de criança té en termes de pèrdua de llibertat”. La psicòloga perinatal assenyala que no hi ha evidència científica que relacioni l’edat i la incidència d’ansietat o depressió durant l’etapa perinatal. "Ara bé, sí que n’hi ha que la història psiquiàtrica prèvia i els fets vitals adversos són bons predictors per a la depressió postpart”, afegeix. Tiana apunta que és molt difícil, “fins i tot impossible”, respondre si el fet de tenir més edat es tradueix en una criança més conscient. “No es poden deixar de banda variables tan destacables per a una criança efectiva com la predisposició, motivació i disponibilitat afectiva incondicional de la persona que cuida”. “Ser pares a edats avançades posa de manifest que envellirem i morirem quan els fills siguin relativament joves, cosa que és una molt bona oportunitat per plantejar-se què importa realment a la vida i quin tipus de mare o pare vull ser per als meus fills mentre sigui viu”, reflexiona Tiana.

En aquest sentit, el Rafa té clar que vol esprémer al màxim el temps amb la seva filla: “Després de divuit anys de la meva última paternitat, no m’ha costat gens tornar-me a adaptar a les cures d’un nadó ni incorporar les noves directrius pel que fa a la criança”. De fet, és ell qui ha començat a oferir-li trossos de pa a la petita quan ella -que fa un mix entre triturats i BLW- ja ha dinat i encara és a taula amb els pares. Les ganes de fer tàndem amb la parella reconeix que “són les mateixes” i celebra com el fet de ser pare superada la cinquantena “el fa sentir més jove”. Com a desavantatge, apunta que no té la mateixa agilitat de fa vint anys i té por de no estar a l'altura de la petita quan el necessiti per a certes coses. També el preocupa que la Sara pugui sentir-se "marginada" perquè els pares dels seus amics siguin més joves que ell. “Si ho miro de manera positiva, quan d’aquí quinze anys ja estigui jubilat, podré estar més pendent d’ella que els pares dels nens de la seva edat, que encara treballaran”, conclou.