Anna Sahun: "És bo dir la veritat als fills per establir una relació de confiança"

BarcelonaSempre he cregut que ja menteixo prou a la meva feina per haver de mentir també a les meves filles. A casa no hem sigut mai políticament correctes si, per ser-ho, volia dir anar contra els nostres sentiments. Jo sovint he preferit callar abans que dir-los una mentida.

Recordes alguna situació concreta?

— Fa uns anys, quan tot es va aturar per culpa de la pandèmia, la Bruna estava molt preocupada perquè si tancaven els teatres ni el seu pare ni jo treballaríem i això acabaria sent catastròfic per a la família, ja que no podríem pagar el menjar, ni les factures, ni la casa. Ella veia que els pares de les amigues continuaven treballant en línia però no veia cap sortida per als seus pares.

I què li vas dir?

— Era una angoixa que jo compartia amb ella. A mi també em preocupava. Però intentava alleugerir-la dient-li que teníem estalvis per passar períodes d’inestabilitat laboral propis de l'ofici i que segur que d’una manera o altra també superaríem aquella època. No volem que els fills pateixin, però quan ells et veuen patir, no els pots deixar al marge perquè són llestos i ho veuen.

Lapònia planteja un dilema: cal dir als fills sempre tota la veritat.

— És bo dir la veritat als fills, per donar exemple i per establir una relació de confiança. Tot i que, durant les primeres etapes, a casa hem fet excepcions pel que fa al tema dels Reis, del tió i del ratolinet de la dent, per jugar amb la il·lusió.

En això, tots fem el mateix però, i en temes més gruixuts?

— Quan va morir la meva àvia les meves filles tenien 6 i 4 anys i algun familiar els va dir que se n’havia anat al cel. Jo els vaig dir que ja no la podríem veure més, que només podríem seguir-la recordant en fotos o parlant-ne. Anys més tard, la petita em va confessar que tot allò que algú li havia dit del cel no ho havia vist mai clar.

En això que dius de la il·lusió, de fer-los creure en els Reis, les teves filles s'han sentit enganyades?

— Elles no canviarien res. Va ser una època que recorden molt feliç i plena d’il·lusió, encara que després hi hagi un moment de desil·lusió en saber que cap d’aquests éssers màgics no existeix.

Què tal portes l'adolescència?

— Quan eren petites em feia mandra només de pensar-hi. Ara que ja hi som penso que l'adolescència és meravellosa, molt diferent en cada cas. Una està en floració màxima i desbordant d’entusiasme i d’empanamenta. L’altra és més introspectiva i continguda. Però en essència són les mateixes que eren de petites. Veig com es van desenvolupant com a personetes autònomes. Veig que cada cop em necessiten menys, però que agraeixen que hi sigui.

Quins aspectes et resulten, ara mateix, més feixucs?

— Potser el més feixuc ara és aconseguir conviure amb el seu caos. Fer-los entendre la importància de posar una mica d’ordre al seu entorn i, sobretot, als llocs comuns. És pesat repetir-los constantment que no poden deixar roba per terra. És tan esgotador que de vegades faig veure que no ho veig.

I com va la veritat i la mentida amb unes filles adolescents?

— De petits, els fills diuen petites mentides perquè els pares no s'enfadin. De grans o adolescents ens en diuen de més grosses per tal d’aconseguir més llibertat. A casa hem sigut del parer de donar-los llibertat en relació amb la responsabilitat que ens demostren. Els pares també hem sigut adolescents i, per tant, assumim que alguna mentideta ens la deuen colar. De vegades les venim veure de lluny i, amb humor, els acabem traient la veritat. Ara em ve al cap una anècdota de la meva filla Lia, de quan tenia uns 7 anys.

Explica-me-la, sisplau.

— En aquella època, quan anàvem en cotxe escoltant cançons en anglès, els agradava molt que els hi anés traduint. Recordo un dia que sonava Bohemian Rapsody, de Queen i, just en traduir la frase “de vegades desitjaria no haver nascut mai”, salta la Lia i diu: “clar, és que per què naixem si hem de morir?” Em vaig quedar petrificada. Em sentia dins d’una vinyeta de la Mafalda, amb la diferència que no vaig riure. Ella m’ho va preguntar esperant que li pogués donar alguna resposta. Jo tot just vaig respondre-li amb un senzill “sí, sí, clar…” i vaig canviar d’emissora.