Així fa de mare
Criatures 17/09/2021

Laila Karrouch: "Als pares ens costa entendre"

3 min
Laila Karrouch és escriptora i infermera.

Escriptora, infermera i mare de la Ikram i la Nisrin, de 19 i 15 anys. Publica Que Al·là em perdoni (Columna), una història d’amor entre una noia musulmana i un jove ateu, sobre tabús religiosos i el xoc entre cultures.

— La maternitat es viu diferent a Catalunya i a Nador, la zona rural del Marroc d’on soc originària. Allà es gaudeix més dels fills perquè la feina fora de casa no és una prioritat. A l’àlbum de fotos de la meva infància hi apareixen molt la mare i la iaia. Les meves filles no tindran els mateixos records perquè soc una mare catalana, soc com una màquina de fer diners per arribar a final de mes. 

Escrius la història d’amor que potser viuran les teves filles.

— He escrit aquesta novel·la pensant en elles i en mi mateixa. Hi parlo d’un tipus de relació que és tabú. Poso el tema sobre la taula perquè crec que és obligatori parlar-ne per poder entendre l’altre. 

Què aconsellaries a uns pares cristians per acollir la parella musulmana d’un fill o filla?

— El primer consell és no jutjar d’entrada. La religió musulmana és molt complexa. Segon, no ficar tothom al mateix sac. Tercer, molts musulmans no ens sentim identificats amb la imatge que ens venen a la televisió. Com a dona musulmana em molesta que em considerin ignorant, submisa, hipòcrita, arcaica, vulnerable. Em fa sortir de polleguera que altres dones modernes em vulguin salvar.

I què aconsellaries a una família musulmana que acull la parella cristiana d’un fill o filla?

— El primer consell és que entenguin que els cristians o ateus no són diferents de nosaltres. Segon: totes les religions poden ser bones o dolentes, depenent de com s’interpretin. I tercer: tothom té dret a creure o a no creure; l’ateisme també és un tipus de creença.

No ha de ser fàcil fer una família en què mare i pare són de religions diferents.

— L’aspecte més complicat és, potser, com educar els fills, perquè la base de la religió musulmana és que els fills heretin aquesta creença. També es pot donar un sentiment de culpabilitat per haver-se enamorat de la persona equivocada. Hi ha un treball psicològic molt dur abans de plantejar a la família que estimes algú que no és de la teva religió. És un procés solitari en què sempre es perd alguna cosa: o la família o la religió o l’amor. La felicitat és cara i no sempre estem preparats per pagar-ne el preu.

Com afecta aquest xoc a les teves filles?

— Els joves són més tolerants. Sovint les coses es compliquen perquè els adults tenim tendència a creure que ho sabem tot. Als pares ens costa entendre que, a vegades, no tenim raó, que no som propietaris de les vides dels nostres fills.

Explica’m alguna situació que mostri això.

— Fa dos estius, vam marxar a Nador, la meva ciutat natal. Les nenes em van dir que volien anar a comprar i que les deixés respirar una mica. Al principi jo no vaig entendre que simplement volien estar soles. Jo mai havia passejat sola per la meva ciutat. Al cap d’un parell d’hores van tornar dient que s’havien distret parlant amb un botiguer guapo i solter. En una situació així, la mare m’hauria dit: "Has perdut la dignitat o què?" I m’hauria clavat una bufetada. En canvi, elles, com que jo soc mare divorciada, es van dedicar a buscar-me parella perquè, tal com em van dir, "tu hi tens poca traça".

stats