A.F.

Sobreprotecció i hiperpaternitat, els grans perills per a les famílies

Avui, 15 de maig, se celebra el Dia de la Família, una oportunitat per reflexionar sobre com eduquem

Sobreprotecció i hiperpaternitat, els grans perills per a les famílies / GETTY Zoom

Ja sigui per por o per desconfiança, hi ha molts pares que constantment miren d'ajudar els fills proporcionant-los xarxes de seguretat i convertint-los en el centre (únic) de les seves preocupacions familiars. Els protegeixen del dolor, de la tristesa i de qualsevol altre sentiment negatiu; els frenen la frustració, i els solucionen cada problema que se'ls presenta. Aquest model educatiu es coneix com a 'sobreprotecció' o 'hiperpaternitart' i les conseqüències d'aquest model poden afectar la salut emocional de la canalla. "La sobreprotecció és un estil educatiu negatiu, que en els pares provoca una actitud desequilibrada cap al seu fill. Els pares necessiten que tot vagi bé, gestionen ells mateixos qualsevol imprevist, tenen els seus fills en bombolles i els eleven en un pedestal dins del nucli familiar. És una manera d'actuar i d'educar que generarà, a llarg termini, un resultat molt diferent del que pretenien: nens porucs i insegurs, amb pocs recursos per treure's ells mateixos les castanyes del foc", comenta Nuria García Alonso, psicòloga infantojuvenil i directora de l'estudi de psicologia Ayudarte.

Just avui, que se celebra el Dia Internacional de la Família, és un bon moment per posar el focus sobre els estils familiars i sobre com poden afectar el desenvolupament d'un infant. No existeixen els pares perfectes ni les famílies perfectes i és molt difícil aconseguir un estil 100% equilibrat, perquè tots podem fallar en algun aspecte. Partint d'aquesta premissa, cal destacar que sí que existeixen els models educatius negatius amb conseqüències greus no tan sols per als més petits, com és el cas de l'estil sobreprotector. "Aquests pares tan sobreprotectors no saben que tractar el fill així només li portarà problemes. Quan ells no siguin davant seu, la criatura se sentirà fràgil, fora de lloc. Fins i tot pot ser més sensible a patir assetjament escolar, ja que no està acostumada a solucionar res pel seu compte i qualsevol decisió que pugui prendre per si mateixa li serà molt complicada", alerta García Alonso.


Aquesta sobreprotecció genera nens que van creixent amb una autoestima molt tocada, perquè no se senten capaços de fer les coses ells sols. Infants acostumats a tenir sempre algú que els ajudi a gestionar les emocions i els problemes, quan hagin de fer-ho per si mateixos, no seran capaços de gestionar la frustració, els costarà relacionar-se amb els altres de manera eficaç i, fins i tot, no sabran com es pren la iniciativa. A més, sovint són criatures sobre les quals es projecta un gran nombre d'expectatives.

En l'equilibri hi ha la clau

Un nen s'ha de saber enfrontar a tot el que li sorgeixi. Saber assumir qualsevol circumstància pròpia de la seva edat, fer front als problemes, prendre decisions i, fins i tot, aprendre a aixecar-se sol quan caigui. "Si fem les coses per ells els estem transmetent el missatge que ells no són capaços de fer-les, a més d'impedir-los que s'enfrontin als reptes propis de l'edat, que els faran madurar i convertir-se en persones autònomes i segures. Un estil educatiu basat en la sobreprotecció els fa vulnerables i els converteix en persones propenses a patir inestabilitat emocional en un futur. Hem de deixar que els nens siguin nens, que corrin, que es taquin, que prenguin decisions per si mateixos encara que siguin equivocades. Només així, aprendran i maduraran", explica la psicòloga Nuria García.


S'ha d'apostar per l'equilibri, ni ser sobreprotectors ni estar excessivament absents. Apostar per un estil educatiu saludable que fomenti que l'infant pugui sentir-se madur i independent.

I com podem frenar l'actitud sobreprotectora? Nuria García Alonso, psicòloga infantojuvenil i directora d'Ayudarte, proposa aquestes pautes:

  • Deixem als nens ser nens. Una actitud sobreprotectora pot provocar la seva frustració quan alguna cosa no surt com voldrien. Estan tan acostumats que els pares siguin els que ho fan tot, que es tornen impacients i capritxosos. Adopten una actitud desagraïda i tirana que els impedeix gaudir dels petits mèrits i de les estones d'aventures.
  • Cal deixar que experimentin, s'equivoquin i, fins i tot, que s'avorreixin. L'avorriment és fonamental en la infantesa, és la manera de desenvolupar la creativitat i l'enginy.
  • Fem-los sentir útils. Que els pares ho solucionin tot provocarà que als nens, en el futur, els resulti molt difícil prendre decisions i que fins i tot se sentin incapaços de fer les coses bé si no hi ha una altra persona al seu costat. Això repercutirà en la seva autoestima i els pot abocar cap a relacions de dependència i submissió. No seran capaços de viure sense tenir al costat algú que porti el timó de la seva vida. Per això cal tractar d'estimular les seves reaccions. Que siguin ells mateixos els que se sentin capaços de prendre una decisió, de tenir la seva pròpia autonomia. Fer-los sentir independents i vàlids a l'hora emprendre reptes nous.
  • Reconèixer els seus actes. Si celebrem les seves victòries desenvoluparan una actitud de superació que farà que segueixin millorant i, per tant, madurant.
  • Deixar-los sentir lliurement les seves emocions. Mirar d'impedir que els nens no sentin emocions negatives només serà perjudicial, ja que les emocions necessiten equilibri. Com pretenem que siguin feliços si no els deixem saber què suposa la tristesa? Com apreciaran el valor i la valentia si no saben què és la por? Les emocions positives són importants, com també ho són les negatives. Només una combinació de totes dues ajudarà a criar un fill emocionalment fort.
  • Que estudiïn sols. No hem d'estudiar amb ells ni ajudar-los a fer els deures. Si ho fem sempre, no sabran fer-ho sols. Pares i mares poden ajudar en les tècniques d'estudi del fill, afavorir-les, però no poden estudiar amb ells ni molt menys fer-los els deures. 

La societat necessita adults autònoms i emocionalment forts i això només s'aconsegueix treballant des de la infància.