Quan la resposta sempre és no

La revista científica 'Developmental Psychology' ha publicat un estudi en què examina les característiques i comportaments d’estudiants de 12 anys i preveu el seu èxit professional quaranta anys després més enllà del seu coeficient intel·lectual i de l’estatus econòmic dels pares. El que suggereix és que hi ha certa connexió entre la seva rebel·lia i la possibilitat de guanyar-se bé la vida. I és que, segons sembla, els infants més rebels serien més ràpids en la planificació d’activitats i en la resolució de conflictes, ja que la seva tendència a “ficar-se en problemes” els fa ser més àgils a l’hora de buscar solucions per sortir “indemnes” de la situació.

La psicòloga i terapeuta familiar Elena Gómez Enguix apunta que l’article només fa referència a l’èxit professional: “Alts càrrecs i bons sous, però hauríem de veure si també tenen èxit en lesrelacions personals o si tenen dificultats per tolerar la frustració, adaptar-se, ser flexibles i respectar els altres. Hi ha el risc que si no han interioritzat uns límits i unes normes es col·loquin en una posició més aviat narcisista i tirana”. Entre els nens menys dòcils, els que fàcilment responen amb un no a qualsevol proposta que se’ls digui, trobem des dels que són més rebels fins als que tan sols són independents i tenen clar el que volen i molta determinació. Des d’un punt de vista psicològic hi ha certes similituds entre les enrabiades dels nens i dels adolescents, són dues etapes vitals de trànsit -de nadó a nen i de nen a adult-. Uns i altres estan definint el seu jo, són moments d’autoafirmació en els quals no obeir té una funció evolutiva que té a veure amb diferenciar-se dels altres per construir la seva identitat.

ELS NO SELECTIUS

La Carme diu que la seva filla Marta (5) és la reina del no. “Al principi pensàvem que era perquè tocava, les típiques rebequeries, però anava passant l’edat i seguia amb les idees molt clares i capaç de treure’ns de polleguera per aconseguir el que a ella li interessava. Té un caràcter fort, a casa intenta saltar-se les normes constantment”, explica la mare. Les rebequeries són habituals entre l’any i mig i els tres o quatre, és una qüestió evolutiva, però si passada aquesta edat continuen pot ser símptoma d’algun malestar.

La psicòloga Gómez Enguix recomana que tinguem en compte l’edat de la criatura per contextualitzar l’enrabiada, entendre què passa, si està fent una crida d’atenció, ho fa de manera selectiva, només a casa o també a l’escola, on desafia la professora o els companys. S’ha de veure si aquesta rebel·lia els genera dificultats per construir relacions, adaptar-se als entorns o respectar l’autoritat.

És possible que les criatures rebels tinguin problemes acadèmics, no per una limitació de competències, sinó perquè els seus comportaments no ajuden a la dinàmica del grup. “Són nens que no es queden amb el primer que se’ls diu, sovint qüestionen el que han de fer, i aquesta habilitat pot ajudar-los en l’edat adulta en l’àmbit professional. Ni tots els infants rebels arriben a tenir càrrecs de responsabilitat ni els que no ho són no poden arribar-hi, però els més rebels des de la infància que ho qüestionen tot i quan arriben al món laboral tenen un munt d’eines”, explica Estrella Ferreira, psicòloga infantojuvenil i professora universitària.

El que cal és que sàpiguen utilitzar les eines que tenen de manera adaptativa i les apliquin correctament. La Marta és de les que es comporten perfectament a l’escola, però, en canvi, a casa posa a prova els límits. “És habitual veure-la fent el que sap que no ha de fer. Et mira com dient: «Ho veus? Estic a punt de saltar-me les normes». És cansat. Sabem la teoria del que se suposa que li hem de dir i fer, però hi ha dies que arribes de la feina sense paciència”, confessa el seu pare.

TEORIA CONFIRMADA

El Dani (44), director d’una oficina bancària, reconeix que professionalment ha arribat on volia: “Estic content. La meva passió és la música, però, sent pràctic, vaig triar aquesta professió i he anat avançant”. Es descriu com un nen i adolescent trapella i guerrer, dels que no es conformaven amb la primera opció que li donaven. Està convençut que el fet d’haver crescut en una família nombrosa -són quatre germans- i d’haver passat moltes hores jugant al carrer també ha influït en la seva personalitat: “No tenia una supervisió adulta constant, el meu espai d’actuació era bastant ampli”, explica. Està convençut que aquesta necessitat d’espavilar-se quan era petit l’ha condicionat a l’hora d’afrontar la seva vida d’adult.

A casa buscava estratègies per evitar discussions i aconseguir els seus objectius. Dos exemples: quan era petit era llepafils, i va trobar la manera de no menjar fins que la mare va començar a trobar menjar podrit pels racons. Ja de més gran era dels que es ficaven al llit vestits per marxar de festa quan els pares dormien. “Haver-me rebel·lat, intentant anar sempre una mica més enllà, m’ha ajudat. Era jo qui em posava límits. Després m’he atrevit a ser valent i a pensar: «Qui diu que no ho puc fer? Ho provo»”. Ara que és pare admet que no sempre és capaç de ser comprensiu amb el seu fill de nou anys, malgrat que el seu comportament li recorda el d’ell mateix: “És dels de no, no, no a tot. És de negociar, de pensar i de buscar estratègies. Si vol fer alguna cosa i preveu que li direm que no, quan fa la proposta ja porta alternatives: «Sé que em diràs que no, però espera’t, a canvi faig això altre»”.

DISCIPLINA, LA MILLOR EINA

L’eina més útil per a pares i mares per gestionar aquestes situacions és la disciplina, “una paraula que, en general, agrada poc perquè es confon amb l’autoritarisme”. “Amb disciplina, els fills saben fins on poden arribar, perquè les normes són clares. S’ha de donar espai a la rèplica per no limitar-los ni ser autoritaris, però si segueixen insistint arriba un punt que se’ls han de recordar les normes”, diu Ferreira.

A més, és molt important que els progenitors funcionin com a equip i raonin amb tranquil·litat; si no, especialment la canalla que és negociadora i busca constantment on són els límits, sap que pot fer tot el recorregut amb els pares -negociació, rebequeria, etc.-, i acabar aconseguint el que vol.

Maneres de gestionar els ‘no’

Què han de tenir present els pares a l’hora de gestionar el caràcter fort dels fills?

• Límits i normes. És important que estiguin fixats, siguin clars i iguals per a tots, si hi ha germans. També han de ser congruents amb el comportament dels pares.
• Anticipem conseqüències. Recordem les normes i què passarà si no les compleixen.
• Donem-los l’oportunitat perquè decideixin què volen fer. Així aprenen a responsabilitzar-se dels seus actes.
• Diàleg pedagògic. A mesura que són més grans és important que expliquin què ha passat -per què havien acordat que arribés a mitjanit i arriba de matinada?- A partir d’aquí es decideix si es pren alguna mesura. Als més petits se’ls ha d’explicar que els pares han de prendre mesures perquè vagin aprenent, l’objectiu del càstig no és fer-los patir, sinó educar-los perquè aprenguin a conviure en societat.
• Seguretat afectiva. Els límits i les normes donen seguretat als fills. Els ofereixen un context des del qual regulen la seva conducta i gestionen les seves emocions. L’acompanyament emocional és essencial per poder garantir la seguretat afectiva dels fills, i una millor comprensió i acceptació de les normes.