399 nits sense dormir

BarcelonaComenço a escriure aquestes línies amb un estat entre la somnolència i l'èxtasi. Són les onze de la nit i a casa hi impera una calma tensa que es pot trencar en qualsevol moment. En Maiol està dormint! Sisplau, no feu cap soroll, ni sospireu. Us ho demano, sisplau!

Avui és dimarts, però podria ser qualsevol dia dels últims 399, que són, exactament, els que fa que no dormim una nit sencera sense interrupcions. ¿Una nit sencera sense interrupcions, he dit? Carai, quin optimisme. Em matiso: que no dormim més de tres hores seguides, que a vegades és una. De fet, des de l’arribada d’en Maiol a casa hem deixat de conjugar el verb dormir. La nit posterior al seu naixement, una tarda de dimarts, va ser l’última que vam agafar el son plàcidament, segurament per l’extenuació després de la catarsi que implica un part, que, per sort, en el meu cas va anar rodat. “Quin nen més tranquil·let que ens ha sortit, Jordi”, em vaig aventurar a dir el matí següent. Quina temeritat d’afirmació. No sabíem l’aventura d’insomni que estàvem a punt de començar. 

Abandonar les nits plaents de son profund ja sabem que va implícit en el fet de tenir un fill, almenys els primers mesos. Comptes que cada tres hores l’hauràs de despertar per alimentar-lo, però la sorpresa és quan descobreixes que a tu no et caldrà, perquè resulta que tens un fill que està sempre despert. Sempre. Els primers dies l'explicació és fàcil: “Encara no se’m deu haver regulat la pujada de llet. Potser es queda amb gana”. Però la corba de creixement i els (temibles) percentils et tomben l’argument: el nen guanya pes correctament, fins i tot per damunt de la mitjana.

Seguim. Els dies passen, l’alimentació ja és una evidència que no és el problema (per sort!), però la seva manca de descans sí que ho comença a ser: per a ell i per a nosaltres. Hem deixat de discernir el dia de la nit. Totes les hores són iguals. Bé, no del tot. A la nit el nostre angelet rosset i blanquet es converteix en un dimoni posseït. Plora desconsolat, es colpeja el cap amb les mans, es regira al bressol amb els ulls tancats. Jo ja he decidit dormir amb els pits enlaire. Mira, que s’hi enganxi quan vulgui, si això el calma. De tant en tant sento un cop brusc enmig de la foscor. No és el nen, és el pare, que s’acosta a una paret i es colpeja el cap, per alliberar tensions. “Per què plora així?” Potser són còlics. Li donem Reuteri per si de cas, no fa cap nosa.

Continuem. En Maiol ja té sis mesos. “Quan comenci a menjar sòlid i a gatejar segur que dorm millor”, ens diuen. No és el nostre cas, gràcies. D'altra banda, ja m’he reincorporat a la vida laboral, i hi ha matins que sembla que m’hagin practicat una lobotomia. ¿He desaprès a fer la feina que fa 12 anys que faig? Visitem una neuròloga (no per mi, pel nen) que, després d’una extensa exploració i moltes preguntes, ens alleuja, d'una banda, amb la manca d’un diagnòstic que indiqui algun problema evident. Però, de l’altra, ens continua deixant amb la incògnita. Per què no dorm? Almenys ara ja no munta els cristos de quan era més petit a les nits…

Què no estem fent bé?

Però comencen els autoqüestionaments, perquè és evident que alguna cosa no devem estar fent bé. ¿Hauríem de ser més estrictes amb les rutines? Ens hi posem. Cada dia, dutxa i sopar a la mateixa sacrosanta hora, peti qui peti. D'acord, sembla que hem aconseguit que s’adormi més de pressa. Però al cap d’un parell d’hores… pam. “Qui puja, tu o jo?” Decidim que pugi sempre ell i intenti adormir-lo sense el pit. “¿Potser el problema és la dependència al pit?” Comencem amb els biberons nocturns i deixem el pit per a altres moments. Res. Tornem a la neuròloga. Cap diagnòstic, però una frase reveladora: “Així com hi ha adults que no necessiten dormir gaire, hi ha nadons que tampoc”. Entesos. 

Segur que hi ha moltes altres coses que podríem provar, com anar a un coach del son, o treure’l de la nostra habitació, o abandonar del tot el pit (s’accepten tota mena de consells!). Però, en definitiva, en Maiol és un nen feliç que cada dia s’enfila a una tarima de fusta que tenen a la llar i es passa bona part de la jornada dient “holaaa, holaaa” amb un somriure d’orella a orella a tothom que passa pel passadís. ¿Que no dormim? M’autoconsolo pensant que si tots els problemes que tenim són aquest... benvingut, insomni! Al capdavall, tothom sap que dormir està sobrevalorat (o no).