Criatures 03/09/2021

La transformació que les escoles necessiten

¿Tot passa per la 'innovació' o cal pensar altres fórmules?

4 min
Quina direcció ha de prendre l'escola que necessiten els alumnes del segle XXI?

En els últims anys hem parlat molt d’innovació a les escoles. Hem reportat projectes, nous models d’aprenentatge, experiències, casos d’èxit i models a seguir. Però, de què parlem quan parlem d’innovació educativa? ¿És una moda o una tendència? ¿L’escola està permanentment en transformació?

L’esforç perquè el paradigma de l’escola canviés i s’anés substituint el model memorístic per un entorn d’aprenentatge basat en l’aprendre a aprendre no és circumstancial. És un concepte gestat en l’informe Delors (Educació: hi ha un tresor amagat a dins, Unesco, 1996) i és també un dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible aprovats per l’ONU (2015), que estableix l’educació com un pilar essencial per permetre infants i joves “reflexionar sobre les seves accions, tenint en compte els impactes socials, culturals, econòmics i mediambientals que tindran ara i en el futur des d’una perspectiva local i mundial”. 

“El model ens ha de portar a aprendre a ser, viure i conviure des d’una mirada globalitzada i transversal, centrada en competències, més que en continguts, per atendre les necessitats actuals dels alumnes i generar connexions i aprenentatges cooperatius i significatius”, és a dir, parlar més “d’una eina” que no de conèixer “la finalitat del contingut en si mateix”, explica Pilar Gargallo, presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. 

“Les escoles han d’estar en procés constant de transformació”, assegura Jordi Plana, gerent dels serveis educatius de la Diputació de Barcelona, perquè “la societat canvia de manera permanent”. A parer seu, la “innovació és la capacitat d’adaptar les escoles a les necessitats dels infants en una societat canviant”, i assegura que el repte dels centres és ajudar especialment “les persones petites a adquirir les capacitats i competències que els permetran desenvolupar-se amb autonomia i llibertat en el futur”.

Transformació contínua

“La transformació per la transformació o la innovació per la innovació no té sentit si no és per donar una resposta”, diu Núria Mora, secretària general de Transformació Educativa de la conselleria d’Educació, més partidària de parlar “de transformació que d'innovació perquè poques coses són noves de debò”. A parer seu, la funció social de l’escola és poder adaptar-se a cada lloc per correspondre a l’entorn i a les necessitats, una flexibilització que recull “l’autonomia de centre”, perquè “l’escola no pot ser només d’una única manera”.  

La funció social de l’escola és poder adaptar-se per correspondre a l’entorn i a les necessitats de l'alumnat.

Per a Mora, la política educativa ha d’acompanyar els centres “en els nous paradigmes que coneixem que funcionen”, per exemple, fruit de la recerca feta en neuroeducació, que ha permès determinar com s’aprèn, com funciona el cervell, el paper de les emocions dintre de l’aprenentatge, etc. “Ens permet fer moltes adaptacions en l’àmbit metodològic, d’espais, de materials, d’avaluació, del fet escolar i del fet educatiu, perquè ajudem els alumnes a ser competents. Venim d’un context en què l’aprenentatge es basava en continguts: si sabies un riu o les taules de multiplicar, aprenies. Era un model binari. Avui sabem que no és així i que no és tan important el que saps, sinó com ho podràs utilitzar”. 

Per a Plana, “l’escola ha de sortir del seu context, ha de transcendir els seus límits i s’ha d’expandir més enllà de les aules, dels horaris i també dels docents per integrar la comunitat i que el temps, els actors, els espais i els aprenentatges siguin un continu educatiu”, perquè “s’aprèn cada dia de la setmana”. Per tant, és important subratllar quina és la resposta que busca donar l’escolarització: “la personalització de l’aprenentatge”. 

Anar a l’arrel

“Si hi havia una innovació que responia més a una moda que a una voluntat, amb la pandèmia ha caigut”, assegura Pilar Gargallo. Perquè una de les conseqüències del covid és que ha posat sobre la taula “l’essencialitat de l’escola”. Una crisi sempre genera prioritats i, en aquest sentit, “ha reforçat la seva tasca social”, perquè s’ha comprovat que no és viable una escola des de casa: “La socialització, les diferències econòmiques i socioculturals, el teletreball, la competència digital dels alumnes, dels docents i l’accés a l’escola virtual” eixamplaven les diferències. 

Un dels grans reptes és la personalització de l’aprenentatge.

“La veritable innovació –assegura– és la que neix de la base, de la diagnosi i la necessitat de canviar coses perquè no funcionen, són sobreres o no generen benestar i creixement entre els alumnes”. És tan bàsic com posar el focus en els infants i els joves. “Això és innovador? Doncs no, però si no es feia, ho és molt”. 

Aprendre a viure en un món convuls

¿I com s’educa, com s’explica i com s’aprèn a viure en un món en ebullició? Els nostres infants i joves creixen sensibilitzats amb problemes de magnitud global de difícil resolució: emergència climàtica, pandèmia, guerres i crisis humanitàries que plantegen reptes com els fluxos de migració o de refugiats. Com s’ho ha de fer l’escola davant d’aquests reptes que també configuren una realitat tan volàtil i canviant? Pot semblar que “aparentment són fora de l’abast de qualsevol persona, gran o petita, com si no hi poguéssim fer res”, apunta Plana. Però l’escola i la seva funció social també tenen un paper fonamental en l’educació en valors: “Els col·lectius, com la justícia, la igualtat, la sostenibilitat o la humanitat, però també els individuals”. L’escola és, per tant, una baula de transmissió: “Transformar una realitat col·lectiva és possible si eduquem la importància d’actuar individualment”. 

La transformació educativa no es fa d’un dia per l’altre, és llaurar i sembrar diàriament, anar teixint fils i xarxes, conrear, regar, fer i desfer –diu Gargallo–. És més complex del que sembla, però és imprescindible”. I encara insisteix amb una altra idea: “No ens val l’escola del segle passat, igual que tampoc ens valdrà l’escola d’abans de la pandèmia”. I assegura que s’haurà d’aixecar el cap, veure-hi més enllà de les parets i les aules i “compartir neguits i encerts per fer créixer l’escola del present i del futur, amb sentit”. 

Millorar l’educació amb més recerca

El manifest Apostem per la recerca per millorar l’educació del país, impulsat per la Fundació Bofill i signada per més de 150 professionals i experts en educació i gestió pública, demana a la Generalitat més inversió en recerca educativa que serveixi per fer millora educativa. Els coordinadors de la iniciativa, Núria Comas i Josep M. Vilalta, autors també de l’informe La recerca al servei d’una política fonamentada, asseguren que “Catalunya ha de prendre mesures per connectar millor la recerca i la política educativa i promoure més recerca útil als problemes i les necessitats del sistema educatiu, donar a conèixer la recerca que es fa tant al país com internacionalment i avaluar més les polítiques i els programes que s’impulsen”. Segons els impulsors, l’aprofitament del coneixement procedent de la recerca per liderar el sistema educatiu i respondre als desafiaments educatius és un repte pendent. Catalunya compta amb més d’una vuitantena de grups de recerca, però la inversió és molt baixa si es compara amb la que es destina en altres àmbits: la Generalitat i les universitats públiques inverteixen en R+D de l’àmbit de la salut un import equivalent al 3,2% del pressupost del departament de Salut, mentre que el que es destina a l’R+D d’educació equival només al 0,27% del pressupost del departament d’Educació. 

Vilalta i Comas creuen que “la presa de decisions en educació ha d’estar ben fonamentada” i consideren que el govern no avalua de manera sistemàtica els programes i les polítiques que s’impulsen. El resultat és que el coneixement generat no s’utilitza per informar les polítiques ni per millorar les pràctiques, i això fa perdre oportunitats d’aprenentatge del sistema perquè la majoria dels programes i polítiques educatius no són avaluats. En altres països, fa anys que s’inverteix en connectar el món de la recerca i el de la política i la pràctica educativa i s’han dotat de mecanismes perquè les decisions es fonamentin en evidències. Contraposen aquest fet a l’experiència en l’àmbit de l’atenció sanitària, en què sí que es fa així i serveix per empoderar els professionals i proporcionar coneixement rigorós i rellevant. Per exemple, si parlem de la pandèmia, Vilalta i Comas apunten que “hauríem de poder saber com està afectant a l’aprenentatge dels alumnes del nostre país" i que "aquest coneixement hauria de ser fonamental perquè les administracions dissenyessin les accions de recuperació”. Així mateix, “els docents haurien de poder accedir fàcilment a la recerca generada”. També denuncien que “hi hagi investigadors a les universitats desitjosos de fer recerca sobre problemes com l’abandonament educatiu prematur, un problema greu a Catalunya, i que no es puguin fer perquè no hi ha les dades necessàries o no s’hi pot accedir”. 

La conselleria d’Educació recull el guant de les propostes del manifest i, alhora, es mostra partidària que el “departament ha de promoure recerca educativa vinculada als processos de millora de l’educació”, diu Núria Mora, secretària general de Transformació Educativa. “Nosaltres hem d’incorporar la recerca en la presa de decisions, certament, però la recerca ha d’abordar temes que ens aportin informació per fer política pública”. Discrepa de l’acusació que el departament no avalua, “s’ha incorporat la visió estratègica de planificació, una mirada a llarg termini, de retiment de comptes, de monitorització dels canvis i de quin impacte tenen en la transferència que es fa de la política educativa als centres i als alumnes”. Mora assegura que el manifest conté molts punts d’acord i demana que “la recerca es faci de les necessitats del sistema educatiu per millorar-lo”. Per exemple, “si hem de millorar processos de lectoescriptura és molt millor fer recerca des del nostre entorn que no haver-la d’importar d’altres països –com Finlàndia– perquè, si queda descontextualitzada, pot empènyer a prendre decisions segons una intuïció”. 

El manifest inclou setze propostes, algunes de les quals advoquen per dedicar un import equivalent a l’1% del departament d’Educació per generar i transferir coneixement, posar en marxa l’Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació, que preveu la Llei d’Educació, i que l’administració promogui i financi recerca que respongui als reptes educatius del país, amb dades accessibles i de qualitat.  

stats