La revolució de la Cristina contra els prejudicis

“Com estàs, Cristina?”, li pregunto a Cristina Harster Wanger (Barcelona, 1963) per iniciar la nostra conversa al bar del Centre Artesà Tradicionàrius. “Estic en ple tractament quimioterapèutic d’un segon càncer. Aquest és d’estómac. El primer va ser de pit. Està bastant controlat. Però estic en el moment més maco de la meva vida”, respon l’autora de La galeria dels quiets “Com a resultat dels intents de fer-me sortir amb fòrceps i amb ventoses, el meu cerebel es va quedar uns moments sense oxigen, cosa que tindria unes conseqüències per al meu organisme en aquells moments molt difícils de concretar”, explica la Cristina en un llibre emotiu i crític amb la societat i els seus prejudicis, i, alhora, ple d’humor i d’amor, i sempre buscant la llum i fugint del pessimisme i la tristor. És evident que ho ha passat malament, i que ha topat amb gent mancada de sensibilitat, educació i paciència, tant pels centres de recuperació o escoles per on ha passat al llarg de més de 50 anys com també pel món laboral o en les seves relacions personals. A l’altre costat de la balança, però, hi ha infinites raons per lluitar per la felicitat i per la pau interior.

ESFORÇ I VALENTIA

“Durant molt de temps he estat enfadada, i això va enverinar-me l’ànima i va amargar la meva essència, fins que vaig arribar a la conclusió que no servia per a res. Havia de començar a donar valor a les coses que sí que sabia fer”, recalca l’escriptora, que ha dividit el seu preciós relat, en comptes de per capítols, per vinyetes. Una de les vinyetes, per exemple, està dedicada a les seves dificultats per parlar i com, gràcies al seu esforç i tossuderia, ha aconseguit comunicar-se amb els altres. “M’hauria agradat ser jurista. Però, com tothom, com els discapacitats físics i com els no discapacitats físics, vaig haver d’acceptar les meves limitacions i tirar endavant”, continua la Cristina, que a La galeria dels quiets fa un detallat repàs a la seva infantesa i adolescència, amb continus salts a la maduresa i al present, un enginyós recurs que dona agilitat i riquesa a una narració d’allò més entretinguda.

EL PAPER DE LA MARE

Un dels personatges més destacats d’aquesta “barreja de memòries i de recreació del passat” és la seva mare, ja morta. També hi apareixen sovint el pare i un germà tan entremaliat com afectuós, amb qui la Cristina viu actualment. “Mai no he deixat de fer exercicis. Avui dia, vaig a fisioteràpia i al logopeda, i també canto. No perquè vulgui agradar als altres, sinó per ser autosuficient. Sempre puc millorar. Conec massa gent que està en el meu mateix cas, o pitjor, i que ha estat convidada a desistir, a deixar d’esforçar-se. Encara ara, de tant en tant, m’encaparro a planxar”, comenta. “De vegades -afegeix-, relacionen les meves dificultats físiques amb unes inexistents dificultats mentals. I no hauria de ser així”.

Ella diu que no ha volgut escriure un pamflet polític. Malgrat tot, no hi falten idees, consells i suggeriments per aconseguir “una societat en què l’aparença física no sigui tan important, i en què els discapacitats i els capacitats ens puguem barrejar més. I en què no ens jutgem sense tenir prou coneixements! I en què no siguem tan superficials”.

Per acabar la nostra trobada, una dura i demolidora frase rescatada de la pàgina 76: “El fet que et prenguin per subnormal és una situació ben desagradable, us ho asseguro”. El superpositiu missatge de la Cristina: no et conformis mai amb estar quiet!

El consell de Joan Margarit

“En una primera versió, el llibre estava protagonitzat per un noi. Li vaig ensenyar el text a la meva amiga Maria del Mar Vidal i també a Joan Margarit, i tots dos em van donar bons consells”, recorda Harster Wanger. “I el primer consell que em va donar el Joan, coincidint amb la Mar, és que si jo pretenia impactar els lectors el que havia de fer era despullar-me interiorment. Vaig reescriure el llibre, posant-me en el centre de la història”.